Les persones que sobreviuen a un càncer tenen més episodis d'estrès quotidià que la resta de la població, segons un treball elaborat per la psicòloga Ornella Castagnetta, que s'ha doctorat amb aquesta tesi a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
La tesi doctoral de Castagnetta ha avaluat en quina mesura el suport social i les estratègies personals ajuden a reduir l'estrès i proposa quines poden ser les intervencions psicològiques més adequades per aconseguir-ho.
«Quan acaba el tractament oncològic, els supervivents de càncer tenen unes necessitats assistencials específiques pel fet que arrosseguen seqüeles físiques i psicològiques i són més vulnerables a qualsevol tipus de problema de salut, fet pel qual, contràriament al que seria desitjable, aquesta etapa d'adaptació sembla ser per a ells extremadament estressant, quan convindria que fos una etapa de calma i confiança», explica la psicòloga.
El seu treball ha analitzat l'estrès quotidià de les persones que han superat un càncer i per a això va demanar a 55 dones i 5 homes que havien acabat el seu tractament oncològic que omplissin durant 15 dies un registre en una aplicació mòbil, on van anotar les situacions que els provocaven estrès, com les afrontaven i el grau de suport social rebut.
«Per valorar si els supervivents tenien un perfil d'estrès quotidià diferent al de les persones que no han tingut càncer, se'ls demanava que expliquessin si les causes d'estrès eren degudes o no al fet d'haver patit la malaltia», puntualitza la investigadora.
Un dels resultats és l'evidència que els supervivents de càncer tenen un major percentatge de dies en què experimenten esdeveniments percebuts com a estressants respecte a la resta de població, i que el malestar causat és major quan es percep que l'esdeveniment estressant està relacionat amb ser supervivent de càncer.
Segons Castagnetta, «encara que aquestes persones, als ulls dels altres, siguin considerades guarides, perquè estan lliures de la malaltia i els tractaments oncològics, en realitat es tracta de persones que ja no són les mateixes que abans: presenten seqüeles psicològiques i físiques (cansament, tristesa, depressió i una latent por a la recaiguda) en el seu dia a dia».
«Presentar seqüeles ´invisibles' per als altres és el que sembla generar, en les relacions personals, un sentiment d'incomprensió que els pot provocar emocions com ansietat, tristesa i frustració», afegeix la psicòloga, que treballa al centre Ita Salut Mental.
Les dades de l'estudi mostren que, «si la persona utilitza estratègies d'afrontament actives, com acceptar el problema i les pròpies emocions, tindrà una major tranquil·litat al final del dia i una menor fatiga, malgrat haver viscut situacions d'estrès».
«Aquest efecte -segons Castagnetta- sembla produir-se, encara que el supervivent no consideri aquestes estratègies gaire eficaces, és a dir, davant la situació d'estrès sembla que l'afrontament no produeix un efecte immediat i per aquest motiu les persones jutgen que no és gaire eficaç». «No obstant això, sí que sembla generar un benestar més tard, perquè les persones experimenten més tranquil·litat i menys fatiga al final del dia», remarca.
D'altra banda, el treball també ha revelat que quan el supervivent experimenta un esdeveniment estressant relacionat amb la supervivència «no sol anar acompanyat de suport social suficient, probablement a causa que es tracta de seqüeles no observables per les persones de l'entorn, quelcom que fa que aquestes no vegin la necessitat de proporcionar-los suport».
La tesi conclou que el supervivent té episodis d'estrès quotidià més freqüents i que el seu impacte pot reduir-se rebent suport social (generant un efecte beneficiós immediat) i desenvolupant estratègies d'afrontament adequades, que facilitarien tenir un major benestar al final del dia. «Seria important, per tant, d'una banda, ajudar el supervivent a canviar el focus d'atenció del passat (malalt de càncer) al present (supervivent sense malaltia), ajudant-lo a afrontar les situacions estressants», segons Castagnetta.
