11 de febrer de 2021
11.02.2021
Diari de Girona

Viure amb càncer en pandèmia: més por, soledat i pitjor atenció sanitària

Tres pacients denuncien retards en les proves, diagnòstics o revisions, així com la falta de suport psicològic per superar un tràngol tan difícil

10.02.2021 | 23:40
Madalina Ilinca pateix càncer de mama i viu amb por de contagiar-se de COVID-19

Rebre un diagnòstic de càncer, en qualsevol circumstància, és un veritable cop per al malalt i la seva família, però enmig d'una pandèmia que ha matat més de 60.000 persones, ha col·lapsat els hospitals i ha obligat a una complicada distància social, molt més. Tres pacients expliquen com se senten, quina és la seva experiència amb la sanitat en els últims mesos i quines són les seves preocupacions i les seves necessitats.

Al voltant de 20 milions de persones són diagnosticades de càncer cada any al món i unes 277.000 viuen a Espanya. Aquestes xifres reflecteixen la gravetat i incidència d'una malaltia que suposa la tercera causa de mort a Espanya. El problema és que la pandèmia ha deixat aquests malalts en un segon pla i ha agreujat la seva vulnerabilitat, tal com reconeixen des de professionals sanitaris a l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC).

Segons dades d'aquesta agrupació, un de cada cinc diagnòstics s'han fet en l'últim any tard o no han arribat, cosa que pot suposar un pitjor pronòstic i menys supervivència. Però, a més, si el càncer altera l'estat d'ànim de qualsevol malalt i les seves famílies, la pandèmia ha incrementat els casos d'ansietat o depressió des del 30% dels pacients fins al 45%. A més, la distància social provoca que el 40% dels malalts pateixi una solitud no desitjada en un moment tan difícil de les seves vides. Malgrat aquesta emergència, el 94% de les comunitats ofereixen una cobertura insuficient o nul·la de tractaments psicològics especialitzats.

Crisi econòmica

A tot això cal afegir-hi que la crisi econòmica que ha desencadenat la covid dificulta que els malalts puguin fer front als copagaments i que provoquen pobresa en el 25% de les famílies.

Tant Madalina Ilinca com el seu marit, Roberto Cervigón, pateixen càncer, tot i que no tenen una edat avançada, cosa que dona una idea de l'expansió d'aquesta greu malaltia. Ell va ser diagnosticat de càncer de pròstata a finals de 2019, quan tenia 61 anys, i després de sotmetre's als tractaments ara està bé. Però Madalina acaba de ser operada d'un càncer de mama «molt gran i en estat avançat» perquè el seu metge d'atenció primària, com que ja havia estat operada de dos tumors benignes, no la va derivar a l'hospital perquè li realitzessin un diagnòstic d'imatge quan ella es va detectar un nou bony al pit. Va ser en la revisió de l'operació anterior quan li van descobrir que aquesta vegada sí tenia un tumor maligne, però pel camí «es van perdre mesos», i això que encara no havia arribat la pandèmia. Però l'atenció primària fa anys que no rep suficients recursos i el seu doctor «es va confiar».

Finalment, Madalina va ser operada el passat 8 de gener després de 12 sessions de quimioteràpia i ara l'espera la radioteràpia i la immunoteràpia i forma part d'un assaig clínic per provar dos nous medicaments. La pandèmia no ha aturat tot això, però sí que li ha provocat viure la situació amb «molta por» i sense el suport dels seus éssers estimats. Per exemple, es va passar sola els quatre dies que va estar ingressada i, segons explica, «sortir d'una anestèsia i no poder parlar amb ningú va ser molt dur» tant per a ella com per al seu marit, que esperava notícies a casa.

Des de l'arribada del virus, Madalina i el seu marit «viuen pràcticament aïllats» perquè són conscients que encara que no hi ha proves que la covid ataqui més les persones amb càncer, sí que estan «més exposats» en tenir «les defenses més baixes». Fins i tot a casa guarden les distàncies. «Porto gairebé un any sense fer un petó a la meva pròpia filla», relata amb angoixa, i assenyala que tot i que el tracte rebut per part de la sanitat pública des que li van diagnosticar el càncer ha estat bo, troba a faltar un «suport psicològic» que l'ajudi a suportar millor la situació.

El cas d'Eva Martín és com el de molts altres que, a causa del col·lapse que han patit els hospitals, han vist com les seves proves diagnòstiques es retardaven. Eva va ser operada als 48 anys d'un càncer de coll d'úter, fa quatre anys, però l'èxit d'aquella operació i el tractament posterior, com en qualsevol altre càncer, està «supeditat a les revisions», segons adverteix.

Està en una fase en què ha de ser sotmesa a revisió cada tres mesos, però aquest calendari ha saltat pels aires. Just abans del confinament dur li van trobar una alteració en la via renal i fins al juliol no li van comunicar que no era maligna. I va passar de juliol fins al desembre sense nous resultats.

Verònica, que va ser operada d'un càncer de mama fa quatre anys, explica que quan et diagnostiquen càncer «la teva vida es posa en pausa» i per molt que et diguin que l'han agafat a temps «creus que et moriràs». No va dubtar a sol·licitar ajuda psicològica a l'hospital en el qual la van operar, però primer la van postergar perquè el professional designat estava de vacances i més tard ho va deixar perquè les cites «no estaven gaire ben organitzades».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook