Irene Navajas, estudiant de International Business Economics a la UPF, va ser a Girona amb l’equip universitari de rugbi per enfrontar-se a la UdG. Amb discapacitat auditiva, fa quatre anys que lluita per un accés a l’educació. Sense èxit.
Abans de la pandèmia ja li resultava difícil la universitat?
Ja abans de començar la pandèmia a penes comptava amb accessibilitats a l’aula. Els sistemes FM de la meva universitat estaven antiquats i no eren compatibles amb els meus audiòfons, no hi havia subtitulació... La guia de bones pràctiques no es respectava mai, més enllà del temps extra en els exàmens.
Com ho ha empitjorat la pandèmia?
Durant el confinament tota la docència era en línia. Vaig haver d’apanyar-me amb micròfons que saturaven els meus audiòfons, les males connexions i els treballs en grup amb àudios de mala qualitat. I per postres: les màscares opaques.
Aquest estri avui tan habitual.
Han fet d’aquest any un dels més durs per a les persones amb sordesa. Ens han aïllat fins a límits insospitats. Estar amb algú que porta aquesta mascareta em produeix ansietat, no sóc capaç de seguir el que em diu.
No és un problema de què es parli.
La resposta del govern ha estat desastrosa; ha hagut de passar un any perquè les màscares transparents siguin homologades. A la universitat es va acceptar el seu ús per a professors, però si les meves companyes no en duen, tinc el mateix problema d’aïllament.
Què responen els professors a les queixes?
Hi ha professors que ni m’han contestat els correus i altres que m’han ofert canviar l’examen final per un treball. Depenc de la seva bona voluntat.
És un problema comú a altres universitats i instituts?
És un problema institucional, no sols de la meva universitat. I a altres discapacitats: laboratoris on no cap una cadira de rodes, cartells no adaptats per a les persones amb diversitat visual… i així una llarga llista. Per això la taxa d’abandó dels estudis de les persones amb discapacitat ja és preocupant des de l’institut. El sistema educatiu espanyol no està preparat, a penes hi ha accessibilitats ni pressupost o predisposició per a incloure-les.
I anar lluitant deu ser esgotador.
Fa a penes una setmana vaig col·lapsar. Em va arribar un correu de la universitat explicant-me que no tindria subtítols en les classes presencials (subtítols que havia aconseguit després d’innumerables queixes). Simplement no vaig poder aguantar el cansament emocional d’aixecar-te i haver de discutir amb una universitat cada dia durant quatre anys.
Les relacions socials amb companys d’estudis es fan difícils?
He tingut molta sort. Vaig fer un grup d’amics que m’han salvat de deixar la carrera. Molts dels meus aprovats són gràcies a les seves anotacions i explicacions.
Va viure dos confinaments alhora?
Diria que jo no vaig sortir del primer. A causa de les màscares opaques, les persones amb sordesa ens sentim gairebé tan aïllades com al març de 2020.
La gent és comprensiva amb la seva discapacitat?
Quan li comento a algú per primer cop que tinc diversitat auditiva em solen dir: «camina, però si no se’t nota res!». O la cara de l’altra persona canvia i es tenyeix de tristesa, i en aquest moment la vida em diu qui em tractarà diferent per ser diferent i qui no. Després sol començar un petit interrogatori per esbrinar l’origen de la meva diversitat. Les persones amb discapacitat no ens preguntem entre nosaltres l’origen d’aquestes. No ens preocupa l’origen, ens inquieta el futur.
Com el veu, aquest futur?
Sent sincera, d’una forma més negativa de la que m’agradaria. Si ni tan sols puc estudiar com la resta de les persones, com tindré una bona nota mitjana que em permeti accedir a un màster? Com salvaré la discriminació laboral si tampoc puc formar-me en condicions? M’entristeix molt veure com la societat actual li dóna l’esquena al meu col·lectiu, és exagerada la desinformació i ho és el desconeixement. Hauríem d’eliminar els prejudicis, començant per acceptar la idea que potser no és la persona amb discapacitat la que té un problema, sinó l’entorn, incapaç d’albergar a aquestes persones.
