Les dones amb vaginisme pateixen la falta de tractaments adequats, atribuïble al masclisme que també està present en la medicina, encara que algunes pacients comencen a trencar el seu silenci al mateix temps que es creen unitats especialitzades pioneres, com a la Mútua de Terrassa.

La Marta, a punt de complir els 40, explica que mai ha aconseguit tenir relacions amb penetració, posar-se un tampó o realitzar-se una exploració ginecològica completa ja que des del seu primer intent, fa vint anys, ha notat que li «feia molt mal». «L’hi vaig explicar a un parell d’amigues sent més joveneta, però una em va dir que els feia mal a totes, que ‘no n’hi havia per tant’, i l’altra em va venir a dir que millor això no ho expliqués, que riurien de mi», explica.

Fa tres setmanes va veure un reportatge a la televisió sobre el vaginisme i es va adonar que això és el que li passava a ella: «no m’ho podia creure, no sabia que li passava a més dones, pensava que era alguna cosa meva, no sabia que fins i tot tenia nom». «Parlaven que s’havia creat una unitat especialitzada a la Mútua de Terrassa i aleshores vaig trucar a la meva mare i li vaig dir que potser el meu cas tenia tractament, que potser sí que podia complir el meu somni de ser mare», afegeix.

Aquesta unitat, que aspira a poder ajudar a desenvolupar un protocol per a la resta de professionals de la salut a Catalunya, la conformen, entre d’altres, el cap del servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Universitari de Terrassa, Oriol Porta, i l’adjunta del servei de Rehabilitació del mateix centre, Núria Pérez. El seu objectiu és donar a la pacient «un abordatge multidisciplinari», i per això l’escolten al mateix temps varis especialistes (ginecòleg, fisioterapeuta, sexòleg, entre d’altres), perquè la dona no hagi d’explicar la història repetides vegades i entre tots es decideixi quins són els millors passos a donar.

Una malaltia tabú

El vaginisme produeix la contracció involuntària de la musculatura de la vagina, la qual cosa impedeix la penetració, l’ús de tampons o l’exploració ginecològica, però també «acostuma a produir frustració, ansietat i baixa autoestima», assenyalen els professionals. «Aquestes pacients, si és que es decideixen a demanar ajuda, es troben sobretot amb incomprensió, ja que molts ginecòlegs no saben ni tractar-ho ni diagnosticar-ho bé. Sovint s’envia a la pacient directament al psicòleg, com si fos alguna cosa solament mental, com si no hi hagués una part física», explica el doctor Porta. «Moltes dones no van al metge per vergonya», lamenta la doctora Pérez, qui diu no poder recordar ni tan sols si va arribar a rebre alguna informació sobre el vaginisme durant els seus estudis de medicina, a pesar que es calcula que el vaginisme afecta, explica, almenys, al 5% de les dones, encara que «segurament són moltes més».

Aquesta primera visita, expliquen tots dos doctors, és ja part del tractament ja que per a moltes pacients és important que els expliquin què passa i que prendran seriosament la seva condició per tractar-la adequadament. «El sol fet que algú els digui que el que els passa no és cap malaltia i que no s’ho inventen», va explicar Porta, que lamenta el masclisme que existeix en la medicina, «com en la resta de la societat».