Dijous vinent, Míriam Algueró presenta a la llibreria Abacus de Girona el seu «Acompañar el cáncer», una guia pràctica dirigida a tothom que tingui un ésser estimat amb càncer, i també als qui tenen càncer i tenen cura de si mateixos

Estarà amb mi, que un llibre així fa una mica de iuiu...

El que fa iuiu no és el llibre, és el càncer. El llibre és una orientació pràctica, gens dramàtica ni tremendista. L’objectiu és ajudar a millorar la qualitat de vida del pacient i del cuidador. Si el pacient està bé, el cuidador també estarà millor.

Per què la gent no vol ni parlar ni llegir sobre el càncer?

Per por. És una malaltia que està molt estigmatitzada i vinculada a la mort. No en volem parlar si ens toca a nosaltres i no en volem parlar si toca a la gent del nostre voltant. 

Per això es fan servir tants eufemismes per esmentar-lo? 

Fa tanta por, que gairebé sembla que pel fet de parlar-ne, l’hagis de contraure, com si cridessis el mal. El principal és no tenir por i saber com reaccionar.

Quin és l’error més freqüent que cometem quan ens diagnostiquen càncer?

Pensar que ens morirem. Això no és així, el càncer cada vegada es cura més. Això, per no esmentar els casos que no es cura però podem seguir vivint amb ell. Hi ha gent que té càncer durant més de vint-i-cinc anys i acaba morint per altres causes que no hi tenen res a veure. 

I l’error més freqüent que comet, no el pacient sinó l’entorn o el cuidador?

Un, és quedar-nos bloquejats i no dir ni fer res. L’altre, és prendre decisions en el lloc del pacient, sense consultar-lo. Per exemple, la dona que, de bona fe, li passa a cuinar una dieta no acostumada al meu marit, de cop i volta.

Per què al malalt se li sol ocultar el diagnòstic?

Bé, normalment s’oculta a gen gran o nens. A la gent gran, sobretot quan el diagnòstic és terminal.

És que un avi no té dreta a saber la veritat sobre la seva salut? 

Hi té dret...sempre i quan vulgui saber-la. Un exemple és el cas de la meva pròpia mare. Ens van dir que li quedaven dos mesos de vida. Un dia, l’oncòleg li va dir a la meva mare: «si es pensa que viurà molt temps amb aquest tumor al cap, està molt equivocada». Allò va ser una dutxa d’aigua freda.

Tota teràpia alternativa és falsa?

M’agrada parlar de teràpies complementàries, no alternatives. N’hi ha de falses, és clar, no totes han demostrat millorar la qualitat de vida del malalt. Per descomptat, no n’hi ha cap que hagi demostrat ser capaç de curar el càncer.

Prenc nota de la distinció entre alternatives i complementàries.

Són un complement al tractament convencional, però no el substitueixen.

Hi ha farsants que s’aprofiten dels malalts?

Hi ha... terapeutes que per falta de coneixement i per ganes d’ajudar gosen proposar mesures sense evidència científica, en lloc del tractament mèdic. I els pacients s’agafen al clau roent i es moren. N’hi ha també que se n’aprofiten per diners: com que igualment es morirà a veure si sona la flauta i m’embutxaco uns euros.

Què hem d’evitar si som el malalt?

Caure en la trampa de confiar en solucions miraculoses.

I si som el cuidador?

Hem d’evitar prendre decisions en nom del pacient, evitar el conflicte i evitar perdre la paciència. És complicat, ho sé, a vegades el malalt es posarà nerviós i ens dirà coses fora de lloc. Cal respirar i quan estigui més calmat, parlar amb ell.