Una nena de poc més de deu anys es dirigeix emocionada i fent salts d'alegria cap a la seva festa. Just abans d'arribar, la seva àvia li embena els ulls i la guia per a accedir a una fosca barraca. La petita, somrient i il·lusionada de ser protagonista, només sent el so dels tambors i els cants de les dones. Al cap d'uns minuts, diverses persones traslladen a la nena a una altra estada. Però, ja no és la mateixa: el seu somriure s'ha esfumat i la seva il·lusió ja no li pertany. Les ferides físiques del tall trigaran alguns dies a sanar, però les psicològiques no desapareixeran mai.
Almenys una de cada vint dones i nenes ha patit una situació similar al món. Tal com informa l'Organització Mundial de la Salut (OMS), 200 milions de persones vives a l'actualitat han estat sotmeses a la Mutilació Genital Femenina (MGF).
La MGF és una pràctica tradicional nociva i molt dolorosa que consisteix en l'extirpació parcial o total dels genitals femenins o en altres lesions d'aquests òrgans, com el raspat, per motius culturals o d'un altre tipus, però no relacionats amb la salut. Principalment, es duu a terme en unes certes zones d'Àfrica, així com en alguns països d'Orient Mitjà i Àsia, però de manera menys generalitzada, també es troben casos en comunitats de tot el món.
Tal com explica la presidenta de la Fundació Kirira, María Estrella Giménez, la pràctica de la MGF als països no sol ser uniforme en tot el territori: “Kenya –país on desenvolupa els seus projectes Kirira– té una taxa d'ablació del 30 o 40%, però la realitat no és aquesta. En les comunitats en les quals es mutila, es fa a gairebé la totalitat de les nenes, però el percentatge nacional no és tan alt perquè hi ha comunitats nombroses que mai han mutilat”.
Després de més de 20 anys lluitant per erradicar la MGF a Kenya, Giménez destaca que la situació del país ha millorat substancialment i fins i tot s'ha aconseguit reduir la mutilació en fins a un 80% en les comunitats en les quals treballen. No obstant això, arran de la Covid-19, el nombre d'ablacions ha tornat a créixer entorn d'un 25%. “Les famílies es van empobrir i van utilitzar a les nenes per casar-les com a dot. I si les nenes estan mutilades, reben una major compensació i les casen abans”, sosté.
No obstant això, les comunitats afectades per la mutilació genital femenina no sols es troben en les zones esmentades. Idoia Ugarte, referent del Grup de Mutilació Genital Femenina de Metges del Món, apunta que “no hi ha constància que a Espanya es realitzi la mutilació, però a causa dels fluxos migratoris al nostre país hi ha dones i nenes que estan en risc”. I és que, un dels punts crítics té lloc quan els pares visiten al costat de la seva filla el seu país d'origen, on poden ser víctimes de l'ablació.
Un petit ganivet, tisores, bisturís, trossos de vidre o fulles són les eines de les quals es valen els qui s'encarreguen de mutilar a les nenes. Diverses persones subjecten amb força les cames i els braços de les petites, que pateixen un enorme dolor al qual s'enfronten sense anestèsics ni antisèptics.
En la majoria dels casos, la MGF es practica a nenes que es troben en l'etapa infantil o adolescent. “Amb aquesta edat, no tenen la ment preparada per a saber al que s'enfrontaran ni per a comprendre el que els llevaran. Una nena amb 9 anys no sap el que és la sexualitat i l'ablació és un tema tabú sobre el qual les mares i les àvies no parlen”, assenyala Giménez. I afegeix que les petites acudeixen amb la idea de formar part d'un ritual positiu que suposa el pas a l'edat adulta i pel qual rebran regals. “Passen de ser el membre menys valorat d'una casa a ser la protagonista i el centre d'atenció”, afirma.
Decidir no mutilar a una nena no és una cosa senzilla. Els qui s'oposen a això han de bregar amb un estigma a vegades asfixiant, especialment quan no tenen suports, com el de les ONG que treballen sobre el terreny o el de comunitats que no mutilen. La pressió és tal que també la senten els qui resideixen a Espanya: “si no comparteixen que la seva filla sigui mutilada, pot suposar trencar la relació, fins i tot, amb la seva família més estreta”, assegura Ugarte.
El masclisme darrere de la MGF
“Sota el paraigua del cultural, qui mana i permet que es perpetuï són els homes”
Tal com explica María Estrella Giménez, la mutilació genital femenina és una forma de violència de gènere extrema. Habitualment, es retreu a les mares i a les àvies que lliurin a la petita a la ‘practitioner’ –així criden a les dones que s'encarreguen de realitzar el tall–, però “realment existeix un masclisme bestial, ja que és un home el que demana que aquesta nena sigui mutilada”, subratlla la presidenta de Kirira. Amb ella coincideixen des de Metges del Món: “Sota el paraigua del cultural, qui mana i permet que es perpetuï són els homes”.
I encara que els arguments per a l'ablació canvien depenent de les zones i les èpoques, entre els més utilitzats estan el de garantir la virginitat de la dona abans del matrimoni, privar-los a elles el sentir plaer o eliminar les parts ‘impures’ del cos de les nenes. Però tampoc es poden oblidar els motius econòmics, ja que quan una dona es casa, la seva família rep un dot major si està mutilada.
Més política que religió
“Treballem amb comunitats musulmanes, cristians protestants o catòlics. És una qüestió de tribus, en absolut de religions”. Giménez rebutja així la idea que siguin només les comunitats islàmiques els qui practiquen l'ablació.
Fins i tot la política guarda una relació més estreta amb la mutilació. “Quan hi ha any d'eleccions a Kenya, com ocorre aquest 2022, augmenta el nombre de mutilacions, ja que els polítics cedeixen davant les peticions dels grups més tradicionals per a guanyar vots”.
Un problema també a Espanya
“Pot estar patint aquest problema la veïna del costat"
A vegades, des d'Occident s'observa la MGF com un problema aliè, una xacra allunyada de les fronteres d'Espanya i la Unió Europea. Però, segons adverteix Giménez, “pot estar patint aquest problema la veïna del costat”.
De fet, al nostre país, existeixen diversos protocols per a combatre la mutilació i garantir la protecció de les nenes i les seves famílies. El reglament més eficient seria aquell que abordés el problema de manera preventiva i que, al seu torn, treballés també amb les supervivents, segons assenyala Idoia Ugarte. Així mateix, la referent del Grup de MGF de Metges del Món destaca la importància que el protocol contempli “les actuacions en els diferents sectors on cal intervenir: en l'àmbit sanitari, l'educatiu, que és un dels fonamentals per a la prevenció, i també des de l'àmbit dels serveis socials i jurídic”.
Però el treball no ha d'acabar aquí. Des de Metges del Món posen el focus en la importància de millorar en l'acceptabilitat de l'atenció; és a dir, que els professionals sanitaris tinguin en compte el punt de vista de les víctimes, realitzin una escolta activa i tractin de conèixer el significat que té la MGF i què esperen de l'atenció sanitària.
Un dels instruments fonamentals a la disposició dels serveis sanitaris és el del compromís preventiu. Mitjançant aquest document, els pares es comprometen al fet que la nena no sigui mutilada i se'ls recorda que a Espanya és un delicte penat. D'aquesta manera, els progenitors “es comprometen a portar a la nena a la pediatra abans i després del viatge perquè hi hagi una exploració dels genitals externs”, relata Ugarte. I, al mateix temps, les famílies poden protegir-se de la pressió social als seus països d'origen gràcies a aquest document.
I què es pot fer quan tot falla? Des de Metges del Món advoquen perquè el sistema sanitari atengui les víctimes, que sofreixen conseqüències “tant físiques com psicològiques i socials”. “També reivindiquem que, en el cas que sigui oportú, es contempli la reconstrucció dels genitals. És un dret de les dones”, conclou Idoia Ugarte.
