«Moltes lesions es podrien evitar amb un bon assessorament medico-esportiu»

Quines són les lesions més freqüents a l’esportista? 

És difícil dir-ho. Les lesions traumàtiques són inesperades i freqüents, algunes per accions fortuïtes, d’altres per riscos innecessaris. Però sovint les lesions són per repetició del gest esportiu, males tècniques esportives, sobreentrenaments o problemes biomecànics. Amb un bon assessorament medico-esportiu, moltes es podrien preveure i evitar. 

Quines mesures de prevenció poden fer per evitar-les? 

D’entrada, s’hauria de fer una bona valoració mèdica, valorant el morfotip i característiques de l’individu. Valorar la biomecànica que el caracteritza i el gest esportiu que realitza. A vegades, les lesions són tècniques i l’entrenador cal que assessori com millorar el gest esportiu per evitar lesions o, sinó, deixar-se assessorar per un professional expert. Per exemple, la lesió del colze de tenista és habitual del qui juga amb la raqueta, però la pateixen més principiants que professionals. Quan les lesions no són provocades per gestos esportius, cal veure com són les compensacions del cos. Són habituals les debilitats de gluti mig, sobrecàrregues al psoas ilíac, que provoquen que els corredors hiperpronin i sobrecarreguin la sacroilíaca i facin pubàlgies o condropaties rotulianes, i sobrecàrregues en el tibial posterior. També uns isquiotibials curts generen molts problemes musculars i tendinosos. 

Una bona rehabilitació és clau pel retorn a la competició, no? 

Quan no hi ha hagut prevenció i tenim la lesió, efectivament una bona rehabilitació és clau. Per exemple, un simple esquinç de turmell ens pot donar dolors crònics tota la vida si no fem una bona recuperació. Quan ens fem un esquinç, per lleu que sigui, sovint només ens fixem si els lligaments estan bé, però moltes vegades no fem la readaptació que pertoca i els nervis propioceptius de les articulacions no es regeneren correctament. A partir d’aquell moment tenim un turmell «maldestre» o inestable i, repetidament ens l’esquincem, ja que no hem recuperat ni regenerat els nervis propiocepcius articulars, que aquests donen la informació de posició i estímul reacció. Així, abans de tornar a l’entrenament, cal reintroduir progressivament el gest esportiu en un entorn controlat per evitar recaigudes i per agafar confiança. Quan arrosseguem una lesió de fa temps, a vegades és més el nostre cap qui no ens dona la seguretat que necessitem per confiar que ja l’hem superada. Per tant, és clau la figura d’un bon readaptador esportiu integrat dins d’un equip mèdic multidisciplinar.

Quin és el secret que els esportistes es recuperin més ràpidament que la resta? 

Podríem dir que hi ha tres secrets, tot i que no els definiria com a tal. Primer, que són d’una altra «pasta». Les ganes que tenen de recuperar-se, la necessitat de retornar a la competició, la predisposició i la professionalitat els empeny a treballar les 24 hores del dia per recuperar-se, sobretot quan parlem d’esportistes individuals. En segon lloc, és l’equip que té darrere, ja siguin metges, fisioterapeutes, nutricionistes, biomecànics, psicòlegs, readaptadors, entrenadors… tots s’uneixen per la seva recuperació. I, tercer, la tecnologia que hi ha al seu abast. Tot i que costa de creure, molts equips top no en disposen i busquen ajudes externes on recuperar-se.

A Sportcat treballen tots aquests aspectes i amb aparells d’última tecnologia.

Sí, tot el que he comentat ho tenim a Sportcat. Som un equip multidisciplinar que comptem amb la millor tecnologia. Els professionals en fan ús, però aquests secrets els tenim per tothom qui ho necessiti. Voldria fer un apunt: moltes vegades, sobretot esportistes individuals i insubstituïbles, no surten a competir totalment curats, reapareixen anestesiats o infiltrats per evitar dolors. Això, si no ho domines, et pot confondre i pensar que estan totalment recuperats, però no sempre és així.