Sembla que la pandèmia ha causat un tsunami de trastorns mentals, però la veritat és que el seu impacte ha estat reduït i molt localitzat en alguns grups de població; el que ha fet la covid és destapar una realitat que ja existia abans, i és que Espanya és un gran país per tenir càncer, però no ansietat.
«Tenim un sistema sanitari que és molt bo, molt garantista i imprescindible per al que és greu, per al que és car, per al que no es pot rendibilitzar, que és precisament l’esperit del sistema públic de salut que es volen carregar», explica Javier Prado, de l’Associació Nacional de Psicòlegs Clínics i Residents (Anpir).
Això inclou els problemes de salut mental greus, per als quals «Espanya pot ser un bon país». «El problema -argumenta- és el que és lleu, el que és moderat, si tens un dol, problemes amb la feina, amb la vida que et comença a costar, que no acabes de sentir alegria amb les coses que abans te la generaven».
I aquí entra el «gran debat»: el 70% dels trastorns mentals són els anomenats comuns -que no menors, sinó els més freqüents-, que, segons l’última Enquesta Europea a Espanya del 2020, la més recent que hi ha, són l’ansietat i la depressió. I la majoria s’intenten solucionar amb psicofàrmacs.
Un 5,8% dels més grans de 15 anys van respondre haver tingut un diagnòstic d’ansietat crònica (3,5% homes i 8,06% dones); la xifra de la depressió és semblant (5,28 %, encara que es triplica en aturats i es dispara al 23,71% entre els que tenen incapacitat per treballar), i també es duplica en elles (7,22 % davant el 3,23%).
Però es tracta d’una freqüència «autodeclarada», puntualitza el document: «L’aparició de simptomatologia depressiva és més freqüent que els quadres depressius en sentit estricte. El fet de relacionar dol amb trastorn depressiu, parlar de la tristesa adolescent com si fos una depressió, fins i tot estats de cansament o decaïment es confonen amb quadres depressius, pot ser una raó per a l’increment de diagnòstics».
Espanya encapçala, segons el darrer informe del 2019 de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (Jife), el consum mundial de benzodiazepines. D’acord amb l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (Aemps), el 2021 el consum diari d’ansiolítics i hipnòtics per cada 1.000 habitants va superar els 93 milions de dosis diàries (gairebé 59 milions dels primers i 34 milions dels segons), és dir: 2,4 milions més que el 2020 i una mica més de 6 milions més que el 2019.
«Quantes persones -pregunta l’expert- de les que estan prenent psicofàrmacs haurien d’estar prenent-los o està motivat per un trastorn mental? Ja no parlem que la depressió o l’ansietat rep tractament psicofarmacològic abans que el psicològic: la cosa és quants pacients tenen un problema d’ansietat o depressió real, a què estem anomenant depressió i ansietat».
Perquè aquí «hi ha problemes laborals, qüestions de gènere, precarietat». «És important -diu Prado- que obrim aquest tema que 12 o 13 milions d’espanyols estan prenent psicofàrmacs en el seu dia a dia, entenent que és una realitat polièdrica», no traduint-lo en què «això ho arreglarem amb més psicòlegs o que significa que tenen un trastorn mental».
La pandèmia, «res a veure»
«La pandèmia -explica- no té res a veure, té relació amb com aquest país està anant progressivament a una precarització progressiva». El psicòleg dóna per bo que la covid hagi contribuït a la visibilització i que s’estigui parlant de salut mental, però creu que la manera com es comunica «hauria de millorar». «Gairebé sembla -prossegueix- que hi ha hagut un tsunami de trastorns mentals relacionats amb el fet que hi ha hagut una pandèmia que ha transformat les nostres vides».
