"Ens qüestionem si és dolent sopar llegums però no si sopar pizza ho és"

Aitor Sánchez (Albacete, 1988) és dietista-nutricionista, tecnòleg alimentari i investigador. Els últims anys ha dedicat la seva carrera a combatre la desinformació i les notícies falses que campen al seu aire per internet. És autor de llibres com Mi dieta cojea (Ed. Paidós) i acaba de publicar ’Qué pasa con la nutrición? (Ed. Paidós) amb la finalitat de posar fi a deu mites generalitzats del menjar.

Per què hi ha tants mites en la nutrició?

S’ha de tenir en compte que tothom té la seva motxilla d’experiència, és a dir, com que tothom menja, tothom en té alguna cosa a dir i té la seva pròpia experiència i opinió. I a més, hi ha molts professionals que estan desactualitzats. Fins fa uns anys, dietistes i nutricionistes no teníem una veu i era el metge el que recomanava com s’havia de menjar. D’altra banda, hi ha la indústria alimentària, que és un dels elements més fonamentals. L’alimentació dins del món de la salut és l’àrea més lligada al consum. Dir què hauríem de menjar i què no va directament en contra, en moltes ocasions, dels interessos econòmics.

Per què costa tant desmentir-los?

Moltes vegades, la desinformació es transmet mitjançant eslògans molt curts i atractius que requereixen molt poc temps per ser generats però desmentir-los costa moltíssim esforç. Per exemple que la fruita fa pujar molt el sucre. És molt fàcil sembrar el dubte i la desconfiança només amb una afirmació, però per rebatre-ho fa falta un gran esforç. Juguen amb eslògans que són curts i amb poc rigor, però que generen molta confusió. La gent, a més, està acostumada a voler escoltar certes claus senzilles, i aquests discursos simplistes són molt sucosos, sobretot en camps complexos com la nutrició.

Com es pot discernir entre el mite i la veritat?

És important fer servir el sentit comú. La nutrició és una àrea que té un cert bagatge, si d’un dia per l’altre rebem un missatge que posa en qüestió tot l’anterior, com a mínim, hauríem de dubtar. I d’altra banda, s’ha de tenir un pensament lògic. De tant en tant escoltem que cert aliment és perillós o per contra que n’hauríem de menjar però si apliquem el sentit comú veiem que no és cert. Per exemple, «els lactis són imprescindibles per a la salut dels ossos». Llavors com és que hi ha persones que són al·lèrgiques a la lactosa o que ni tan sols poden accedir a aquests productes?

Fins a quin punt poden perjudicar la salut aquesta mena de mites?

Aquests debats poden arribar a ser perjudicials perquè ens facin adoptar hàbits malsans. Per exemple, el mite que les begudes alcohòliques són saludables i que el sucre és imprescindible. Aquests mites perpetuaran mals hàbits i per descomptat tindran un efecte directe sobre qui els posi en pràctica. I d’altra banda, hi ha el cas de quan es generen dubtes sobre un aliment saludable i per exemple es deixa de menjar fruita perquè «fa pujar la glucosa» però aquestes postres habituals se substitueixen per d’altres de menys sanes com flams, natilles o postres làcties menys saludables. Aquí s’està provocant una decisió pitjor.

Molts d’aquests exemples semblen inofensius

Ho pot semblar, però són molts els mites que en la cultura popular s’afirmen i que no passen filtres; s’assumeixen directament. Per exemple, que els llegums no són bons per sopar. Tu vas a un restaurant i veus algú sopant cigrons i és possible que et posis les mans al cap, però no et crida l’atenció que en una altra taula estiguin sopant una pizza o un kebab. O fins i tot un gintònic. I són opcions molt menys sanes.

Al llibre comentes que les dietes són cada vegada més qualitatives i menys quantitatives. ¿Per què?

Som en una època en què la nutrició ha canviat. En el passat l’acostament a la dietètica implicava pensar en una persona amb una bàscula, algú que l’hi havia receptat el metge i que feia grans esforços. La nova manera d’entendre-ho, li dona una imatge molt més amable, que fomenta molt més adherència, que fa que la gent es preocupi més per prioritzar aliments saludables que per menjar quantitats concretes. Sens dubte això contribueix a fer que la gent s’acosti més a la nutrició i d’una manera més amable i més adaptada al que realment necessitem. Al final ningú menja amb una bàscula al costat.

Les dietes han viscut acompanyades d’una connotació negativa gairebé des dels inicis...

La paraula ‘dieta’ té unes connotacions molt pejoratives perquè ens recorda una altra època. Quan s’entenia com una restricció, un règim fat. I ara cada vegada més entenem que es pot portar una dieta saludable sense tantes restriccions. És l’enfocament que intentem prioritzar ara les nutricionistes. Així cada vegada més allunyem de la mentalitat popular el vincle entre dieta saludable i una dieta d’endocrí, quadriculada, treta d’un calaix i que és un imprès en el qual molt probablement posi «dieta 1500 calories» en el qual et mani menjar pit de pollastre a la planxa, quatre galetes Maria i cafè amb llet desnatada. 

La nutrició és una assignatura pendent a l’escola?

Aquí tinc una opinió que no sol coincidir amb gaires de les reivindicacions de la meva carrera. Jo sí que penso que la nutrició hauria de ser a les escoles, però no crec que hagi de ser una assignatura. Altres països ho han fet i s’ha demostrat que les assignatures de nutrició no funcionen bé, l’alimentació ha de ser al currículum escolar però no així. M’imagino un futur en què aquests continguts d’alimentació siguin presents i el professorat els pugui treballar de manera transversal a la classe i el menjador. Entendre per exemple la producció i certs aliments, a llegir l’etiquetatge, l’esperit crític de la publicitat, etc.