psicologia en emergències: sumar multiplica

Algunes professions tenen per objectiu prioritari atendre persones en situació de gran vulnerabilitat, com succeeix habitualment amb els equips de suport psicològic en emergències. Una de les moltes prioritats dels psicòlegs i les psicòlogues que treballem en aquest àmbit és ajudar a reprendre el control sobre la pròpia trajectòria vital, perdut freqüentment arran del succés ocorregut i, a més, reprendre’l el més aviat que sigui possible. Per aconseguir aquesta fita, orientem la intervenció cap a la recuperació de les pautes de conducta prèvies i les rutines habituals en la vida de les persones, pautes i rutines que donen assossec. Però, molt sovint, les persones no pateixen únicament per l’impacte psicològic (emocional) dels fets succeïts, sinó també per l’impacte físic de les possibles ferides patides, l’impacte social (relacional), l’impacte econòmic i, freqüentment, per l’impacte legal (policial-judicial). I aquest cúmul d’impactes requereix de la intervenció d’altres professionals.

És precisament per això, i en benefici de les persones afectades per aquests successos, que resulta imprescindible treballar de manera cooperativa entre tots aquests actors: els serveis socials, quan en resulta afectat l’àmbit socioeconòmic; els docents i Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP), quan el que en resulta involucrat és l’àmbit educatiu-relacional; els Serveis d’Informació i Atenció a la Dona (SIAD), l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte (OAVD), el Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) i els Grups d’Atenció a la Víctima (GAV), quan l’aparell jurídic-legal també en sigui part implicada; el sistema de salut pública quan hi ha una afectació física i/o psicopatològica…

Entre aquests recursos, que treballen ja al nostre país, cal aconseguir operar de manera perfectament entrellaçada, convergent i sincrònica. Si no es fa així, els resultats seran, en el millor dels casos, minsos i incomplets i, en el pitjor, directament desfavorables i revictimitzadors per a les persones afectades. Així, la col·laboració i la coordinació entre els diferents professionals ha de ser una imposició fins i tot ètica (deontològica) que sempre, sempre, sempre resulta en benefici de les persones a les quals s’atén. Per tot això, tenim al davant el repte de fer possible que, entre tota aquesta constel·lació de serveis assistencials –per cert, tots ells públics–, es produeixi el prodigi d’assolir una indispensable unitat d’acció.

Finalment, cal no perdre mai de vista un dels principis primordials de la medicina clàssica, que és absolutament extrapolable, vigent i aplicable en aquestes situacions. Es tracta que, pel que fa referència a les intervencions de tots aquests professionals amb les persones que atenen, ha de prevaldre per sobre de tot el principi de primum non nocere (el primer és no fer mal -ni per activa, ni per passiva, gosaria afegir-), i per aconseguir-ho només hi ha un camí a recórrer.