L'excés d'empatia té nom i és molt nociu per les persones que ho pateixen: la hiperempatia

En la societat que vivim falta molta empatia i sobra egoisme. Tot i això, hi ha persones que pateixen un gran excés d'empatia i això perjudica el seu propi benestar. La hiperempatia és un tret psicològic que fa que sentis i comprenguis molt a les persones, posant-te en el seu lloc, fins a tal punt en què prens com a propis els sentiments o preocupacions de l'altra. Això acaba provocant un esgotament intens i acaba desregulant el teu propi benestar emocional.

Aquest fenomen va més enllà de l'empatia comuna, que és una habilitat crucial per a la interacció social i la construcció de relacions. Mentre que l'empatia ens permet posar-nos al lloc de l'altre i comprendre'n els sentiments, la hiperempatia implica una fusió emocional que difumina les fronteres entre el jo i l'altre. Estudis recents suggereixen que aquesta sensibilitat té una base biològica i que pot estar relacionada amb altres condicions com l'autisme o la Síndrome de la Persona Altament Sensible (PAS). Per tant, no es tracta d'una mera qüestió d'aprenentatge social, sinó d'una predisposició innata que modula la manera com l'individu processa la informació emocional. La comprensió d'aquesta base biològica és fonamental per abordar la hiperempatia no com una debilitat, sinó com una característica inherent que requereix una gestió i una autocura específica.

Entre l'absorció i el desbordament emocional

Encara que la hiperempatia pot ser un do en molts contextos, facilitant una connexió profunda i genuïna amb els altres, i sent un avantatge en professions que demanen una alta intel·ligència emocional, també comporta riscos considerables. Les persones hiperempàtiques solen ser excel·lents en la detecció de canvis subtils en l'estat d'ànim dels qui els envolten, cosa que els permet oferir suport, mediar en conflictes i establir vincles significatius. Aquesta capacitat també s'associa amb una gran creativitat i una vida introspectiva rica, virtuts apreciades en camps com l'art, la literatura i l'ajuda humanitària. Tot i això, el costat fosc d'aquesta sensibilitat sorgeix quan el flux constant d'emocions alienes es torna aclaparador.

El problema principal rau en la dificultat per establir límits emocionals clars. La persona hiperempàtica es pot veure arrossegada pel patiment aliè fins al punt de perdre de vista els seus propis sentiments i necessitats. Aquesta mimetització emocional pot derivar en ansietat crònica, estrès persistent i una profunda confusió emocional. En els casos més extrems, com adverteixen els experts, la persona pot arribar a confondre les emocions que percep en altres amb les seves pròpies, cosa que condueix a un cicle de malestar i despersonalització. Aquesta incapacitat per destriar l'origen de les emocions dificulta enormement el processament i la gestió emocional personal, fent que la persona se senti constantment desbordada.

L'impacte en diferents etapes de la vida

La manifestació de la hiperempatia no és estàtica; pot observar-se des de la infància, on els nens hiperempàtics poden mostrar més propensió al plor i una sensació de desbordament davant el patiment dels seus companys o fins i tot de personatges de ficció. A l'adolescència, un període caracteritzat per una alta intensitat emocional, la hiperempatia es pot intensificar, generant crisis personals significatives a mesura que el jove lluita per comprendre i processar tant les seves pròpies emocions com les del seu entorn social. Aquesta etapa pot ser particularment desafiant, ja que la vulnerabilitat emocional s'exacerba i la necessitat d'autoafirmació xoca amb la tendència a absorbir les emocions alienes.

A l'edat adulta, si la hiperempatia no s'ha gestionat adequadament, pot culminar en la temuda síndrome del burnout o esgotament emocional. Això és especialment prevalent en professions que impliquen una alta càrrega emocional, com la psicologia, la medicina, la docència o el treball social, on el contacte constant amb el patiment i les necessitats dels altres pot ser devastador per a l'hiperempàtic. La incapacitat per desconnectar i protegir-se emocionalment porta a un desgast progressiu, afectant tant la salut mental com la física. Reconèixer aquest patró és el primer pas per cercar estratègies de prevenció i maneig.

Claus per a l'autocura i la gestió

La bona notícia és que, encara que la hiperempatia sigui una característica innata, és possible aprendre a gestionar-la perquè es converteixi en una fortalesa i no pas en una font de patiment. La clau rau en l'autocura emocional i en el desenvolupament d'eines que permetin establir límits saludables.

Una de les estratègies fonamentals és aprendre a posar límits clars, tan físics com a emocionals. Això implica reconèixer quan cal distanciar-se de situacions o persones que ens esgoten emocionalment, i entendre que protegir el nostre espai intern no és egoisme, sinó una necessitat vital. La pràctica de tècniques com el mindfulness és extraordinàriament útil, ja que permet a la persona hiperempàtica observar les seves emocions sense identificar-s'hi plenament, fomentant la desconnexió i la claredat mental.

La dessensibilització progressiva, encara que sol associar-se amb el tractament de fòbies, es pot adaptar per ajudar les persones hiperempàtiques a modular la seva reacció davant d'estímuls emocionals intensos. Així mateix, la teràpia cognitivoconductual ofereix eines pràctiques per reestructurar patrons de pensament i comportament que contribueixen a l'esgotament emocional, ensenyant a la persona a identificar i modificar les respostes automàtiques davant les emocions alienes. En alguns casos, el distanciament real i físic pot ser una mesura necessària, especialment si l'entorn social o laboral està carregat constantment d'emocions negatives. En resum, la hiperempatia, si bé és una capacitat poderosa, requereix una atenció conscient i un compromís actiu amb el benestar personal per transformar-la en força positiva i sostenible.