Byung-Chul Han alerta: la depressió és el preu d’una societat obsessionada amb la positivitat

Vivim envoltats de missatges que ens repeteixen que tot és possible, que només depèn de nosaltres i que la felicitat és una obligació. Però… què passa quan no podem més? El filòsof Byung-Chul Han posa paraules a un malestar cada cop més present: la depressió com a símptoma d’una societat que exigeix massa i escolta poc.

Considerat una de les veus més influents del pensament contemporani, Han s’ha convertit en un referent a l’hora d’analitzar la vida en l’era del capitalisme digital. Nascut a Corea del Sud però format a Alemanya —on va abandonar la metal·lúrgia per endinsar-se en la Filosofia, la Literatura i la Teologia—, els seus assajos breus però contundents disseccionen les contradiccions del món actual amb una precisió gairebé quirúrgica.

Aquest 2025 ha estat reconegut amb el Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats, un guardó que destaca la seva capacitat per interpretar els grans reptes de la societat tecnològica i el seu impacte sobre la vida humana.

Quan el cansament esdevé norma

En una de les seves obres més conegudes, La societat del cansament, Han llança una idea tan senzilla com inquietant: cada època genera les seves pròpies malalties, i la nostra està marcada pel patiment mental. No vivim, diu, en una societat oprimida per la prohibició, sinó per l’excés. Excés de feina, d’autoexigència, d’estímuls… i també de positivitat.

«La depressió és la malaltia d’una societat que pateix un excés de positivitat», afirma el filòsof. Per a ell, no es tracta d’un fracàs individual ni d’un problema estrictament mèdic, sinó del resultat d’un sistema que ens empeny constantment a rendir més, a millorar-nos sense pausa i a mostrar una felicitat permanent, encara que sigui fingida.

De la disciplina a l’autoexplotació

Han explica que hem deixat enrere les societats disciplinàries, on una autoritat externa imposava normes i càstigs. Avui, el control és interior. Ja no cal que ningú ens vigili: som nosaltres mateixos qui ens pressionem, ens exigim i ens explotem voluntàriament.

En aquesta nova lògica, la positivitat ja no és una opció, sinó una exigència. Cal ser eficient, productiu, motivat i optimista en tot moment. No hi ha espai per al cansament, la tristesa o el dubte. Si alguna cosa falla, el problema —ens fan creure— és nostre.

La felicitat com a aparador

Les xarxes socials amplifiquen aquest mecanisme. A través de pantalles perfectament filtrades, s’hi mostren èxits, somriures i vides aparentment impecables, mentre el fracàs, el dolor i la fragilitat queden fora de pla. Tot es converteix en una oportunitat de creixement personal, fins i tot allò que ens desgasta.

Aquesta negació sistemàtica de les emocions incòmodes té un preu. Quan no aconseguim estar a l’altura d’aquest ideal de felicitat constant, la culpa recau exclusivament sobre nosaltres. No descansar és virtut; aturar-se, una debilitat. El resultat és un esgotament emocional profund que, amb el temps, pot desembocar en depressió.

Una societat incapaç d’acceptar la fragilitat

Per a Byung-Chul Han, el problema no és ser positiu, sinó convertir la positivitat en una obligació absoluta. La idea que tot és possible esborra els límits humans i transforma la fragilitat —inevitable i necessària— en un defecte a corregir.

La depressió, adverteix, actua com un senyal d’alarma col·lectiu. Ens diu que vivim en una societat que no sap conviure amb la vulnerabilitat ni amb el sofriment, i que sacrifica el descans, la reflexió i la connexió emocional en nom de la productivitat.

En un món hiperconnectat, on la vida digital es converteix en un aparador permanent d’èxits i felicitat aparent, la comparació constant alimenta l’ansietat i la sensació de no ser mai suficients. I potser, suggereix Han, la pregunta ja no és com ser més feliços, sinó com tornar a acceptar que no sempre ho podem ser.