El benestar docent afecta directament a la qualitat educativa

El doctor en psicologia Àngel Guirado Serrat, president de la Delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), i el psicòleg Jordi Fernández Serra, coordinador del Grup de Treball de Neurodiversitat i conducta en l’àmbit educatiu, han estat guardonats amb el I Premi COPC pel seu Estudi sobre els factors psicoemocionals que afecten el benestar dels i les professionals de l’educació secundària a Catalunya, que analitza què hi ha darrere del malestar docent i apunta línies d’intervenció amb impacte en la política educativa.

- On diríen que podem trobar la clau del benestar de les persones, i en clau docent, la dels professors?

- En general, la clau del benestar de les persones està en la relació entre els factors personals i estructurals, és a dir en la relació que hi ha entre les característiques psicològiques i emocionals de les persones i el context laboral i institucional. En clau docent, els factors personals són les variables psicològiques del docent, regulació emocional, creences... Els factors estructurals són el context, on es desenvolupa la tasca docent i les condicions com es desenvolupen, com les ràtios, diversitat, burocràcia, estabilitat de plantilles, relació amb les famílies.

- Quan afirmen en el seu estudi que la qualitat educativa depèn del benestar docent, a què es refereixen?

- És un principi clau en la psicologia educativa, no pot haver-hi qualitat d’ensenyament sense qualitat emocional docent. Això representa un impacte en els processos cognitius del docent, per exemple, disminució de l’atenció, presa de decisions, impacta directament en el vincle necessari amb la comunitat educativa, i directament amb l’alumnat, un docent desregulat emocionalment, també desregula l’aula, influint directament en el rendiment acadèmic.

- Què suposa per a vostès que el seu estudi hagi estat reconegut amb el I Premi COPC de la Secció de Psicologia de l’Educació 2026?

- Des d’un punt de vista psicosocial, l’estudi valida la situació emocional col·lectiva, que és àmpliament percebuda pel professorat, més d’un 90% té consciència d’aquest malestar. Aquest estudi fa un canvi de paradigma, en lloc de posar el focus a la gestió de l’estrès, el posa en les condicions que generen aquest estrès. I potser, aquest estudi representa els fonaments per consolidar la psicologia com a agent de salut laboral en la gestió de les polítiques educatives.

- Les reivindicacions actuals del professorat queden reflectides en el marc dels resultats del seu estudi?

- El que fa el nostre estudi és recollir negre sobre blanc unes necessitats endèmiques que fins ara, i en pocs estudis, deixaven definit el malestar docent. La perspectiva de gènere aporta una mirada nova, ja que no és el docent en genèric sinó el docent femení i masculí amb mirades diferents i percepcions no coincidents que obliguen al disseny d’accions també diferenciades. Això és clau per entendre les reivindicacions.

- Quina responsabilitat té l’administració educativa en aquest escenari actual?

- En un model jeràrquic com ha estat de sempre, l’administració educativa assumeix la major part de la responsabilitat perquè és qui elabora les normes, assigna plantilles i la seva estabilitat, aporta els recursos necessaris i dissenya la formació permanent. Des de la perspectiva universitària, la responsabilitat està en el disseny de la formació bàsica, els graus i màsters, sovint allunyada d’una realitat dinàmica i diversa. És per això que la doble condició, l’estructural i la funcional dels centres, han d’anar ben coordinades i en equilibri perquè el sistema funcioni i millori la qualitat educativa.

- Quines serien les línies d’actuació més urgents que s’haurien de prioritzar segons el seu estudi?

- Com ja hem constatat, la primera de les actuacions és entendre les causes del malestar per poder intervenir-hi amb efectivitat. Les accions estructurals són les immediates i claus, ja que aquestes no estan en mans dels docents. Les que sí que ho estan són aquelles que afecten les dinàmiques internes, vinculades a l’atenció a la diversitat, a la relació amb les famílies i les que es deriven dels problemes de disciplina que afecten al principi d’autoritat del docent.

- Mirant cap al futur, quin horitzó veieu per al col·lectiu docent: un panorama esperançador o un de preocupant? I de què dependrà?

- Ens agradaria ser optimistes, però avui costa trobar indicadors que realment avancem en la bona direcció. Tot i confiar en el paper transformador de l’educació i en la feina dels docents, el país mostra signes de desgast: resultats educatius baixos, queixes del professorat, problemes en sanitat, transport i pagesia. Malgrat això, creiem que l’educació continua sent el motor de qualsevol transformació, i per això mantenim una esperança prudent. En aquest context, proposem passar d’una gestió educativa transaccional, basada en el control i el compliment de normes, a una gestió relacional, que fomenti la confiança, la col·laboració i l’autonomia docent. Aquest model facilita adaptar-se a les necessitats de l’alumnat i cuida el benestar emocional dels docents. Aquí és on situem l’esperança de canvi.