L'ictus: rapidesa en l'atenció mèdica i rehabilitació, claus per a la recuperació

Un ictus és una interrupció sobtada del flux sanguini al cervell. Pot ser isquèmic, quan un coàgul tapa un vas sanguini, o hemorràgic, quan un vas es trenca i provoca un sagnat intern. En tots dos casos, les conseqüències depenen de la zona del cervell afectada: des de dificultats per parlar o reconèixer paraules, fins a problemes de visió, de moviment o de control de la musculatura de la cara..

Tot i que cada ictus és diferent, hi ha un element comú i determinant: la rapidesa en l’atenció mèdica i la rehabilitació. Manel Barranco, logopeda especialitzat en malalties neurodegeneratives i en persones amb dany cerebral adquirit, destaca que els primers tres mesos, i especialment les primeres setmanes, són decisius per a la recuperació del pacient que ha tingut l’ictus.

A més de la part motora, cal reforçar la dimensió cognitiva: reconèixer objectes, identificar imatges o reaprendre a comunicar-se. És una tasca doble que busca, d’una banda, recuperar la producció de paraules i sons i, de l’altra, reconstruir les habilitats lingüístiques i comunicatives.

Barranco explica que quan la lesió és severa, el cervell es veu obligat a buscar rutes alternatives per realitzar la mateixa funció. Aquesta capacitat, coneguda com a plasticitat cerebral, permet que es formin noves connexions neuronals per substituir les que s’han perdut. Tot i això, el procés requereix constància, intensitat i temps.

Edat i estil de vida, factors claus

La recuperació no depèn només de la zona del cervell afectada o de la intensitat de la teràpia. El logopeda expert en malalties neurodegeneratives també hi influeixen l’edat, la presència de malalties prèvies i els hàbits de vida. Les persones actives físicament, no fumadores i amb una alimentació equilibrada tenen més opcions de recuperar-se millor. En canvi, la diabetis, el colesterol alt, l’excés d’alcohol o el sedentarisme són factors que poden complicar tant la recuperació com la prevenció.

A més, hi ha un component genètic que explica per què algunes persones tenen més risc de patir un ictus al llarg de la vida. La prevenció i l’actuació ràpida són essencials. Detectar a temps els símptomes com la pèrdua sobtada de força a la cara o a les extremitats, dificultat per parlar o entendre, visió borrosa o mal de cap intens, i trucar immediatament al 112 pot ser la diferència entre una recuperació amb seqüeles lleus i una discapacitat severa.

Com actuar davant un infart

L’infart de miocardi es produeix quan es redueix significativament o cessa per complet el reg sanguini cap al cor. Depenent de l’extensió a la qual afecti l’infart, hi ha major o menor probabilitat de seguir amb vida.

No sempre els infarts venen precedits o acompanyats dels símptomes tan característics que tots coneixem: dolor en el pit i extensió al braç esquerre, sudoració, nàusees, marejos o problemes en la respiració. Algunes persones poden experimentar-los des d’alguns dies abans dies (fins i tot mesos), i a unes altres, en canvi, els hi arribar de manera sobtada. També poden diferir entre sexes, ja que si bé en el cas dels homes, solen donar-se els símptomes més pronunciats, les dones no tenen tant el dolor de pit, sinó que experimenten més dolor a l’esquena o coll, per posar un exemple. Sigui d’una forma o una altra, actuar en els primers minuts com dèiem anteriorment és essencial i pot salvar moltes vides, per la qual cosa no està de més saber com actuar i seguir algunes actuacions concretes si ens trobem davant una situació com aquesta en algun moment.

-El primer que haurem de fer és trucar per telèfon al 112 i facilitar tota la informació que ens sol·licitin (la més important i on hem de ser més precisos és a l’adreça on ens situem) i seguir les instruccions que ens vagin donant els sanitaris.

-És crucial mantenir la calma . Aquest aspecte no sempre és fàcil i més quan la persona afectada és una persona del nostre entorn, però és un requisit que ens servirà de molt, no només per ajudar millor, sinó també per a donar seguretat i confiança a la víctima.

-A continuació, passarem a comprovar l’estat general de la persona. Si té consciència, procurarem que romangui assegut o estirat perquè no faci cap esforç, li descordarem les peces de roba que el puguin estrènyer i se li facilitarà en la mesura que ens sigui possible una ventilació adequada i un lloc segur, a més, de no deixar-lo sol en cap moment fins que arribi l’ajuda necessària. Si no hi ha consciència, comprovarem si la persona té pols i respira. Si en té, li col·locarem de costat i seguirem acompanyant-lo. Si, per contra, no respira, i ha entrat en parada cardiorespiratòria, serà el moment de començar una RCP o maniobra de reanimació pulmonar. Per a això ens serà de gran utilitat poder comptar amb un desfibril·lador pròxim (aquest va indicant tots els passos i és de molt fàcil ús per a tothom).

No sempre es pot tenir un, per la qual cosa caldrà fer-ho de manera manual:

- Col·locarem a la persona cap amunt.

- Descordarem la camisa o retirarem la roba que molesti.

- Posarem la base del palmell d’una mà sobre l’externó i l’altra, per damunt amb els dits creuats.

-Realitzarem 30 compressions fortes (a un ritme d’unes 100 per minut) i dues insuflacions (alhora que obrim la via aèria). Anirem repetint aquest procés. Si hi ha més d’una persona atenent, el millor és intercanviarse quan ens fatiguem.

No deixarem de fer la RCP, fins que ocorri algun d’aquests tres casos:

- Que no puguem més.

- Que la persona respiri.

- O que arribin els serveis d’emergència.