Els nanoplàstics ja no només entren als pulmons: ara se sap que també els lesionen

Els microplàstics i els nanoplàstics fa temps que han deixat de ser només un problema ambiental. Són fragments diminuts de plàstic presents a l’aire, l’aigua, els aliments i fins i tot dins del cos humà. Els microplàstics tenen una mida inferior als 5 mil·límetres, mentre que els nanoplàstics són encara molt més petits, fins al punt que poden penetrar amb facilitat en teixits i cèl·lules. Fins ara, la gran alarma era saber que aquestes partícules havien arribat a la sang, al cor, al fetge, al cervell i també als pulmons. El que no estava tan clar era fins a quin punt aquests fragments no només hi eren presents, sinó que també podien provocar un dany directe. Ara, una nova investigació apunta que el risc és real i que el plàstic inhalat pot ser encara més perillós del que es pensava.

L’estudi, elaborat per investigadors de la Texas A&M University i publicat a Chemical Research in Toxicology, conclou que els nanoplàstics es tornen més hostils quan passen temps exposats a la intempèrie. El treball se centra en partícules de poliestirè, un material molt habitual en productes quotidians, i demostra que, després de quedar exposades al sol, a la radiació ultraviolada i a l’ozó, aquestes partícules canvien la seva estructura química i la seva superfície. El resultat és una mena de plàstic més rugós, més oxidat i amb més capacitat d’adherir-se a les cèl·lules pulmonars. Segons la investigació, només amb tres setmanes a la intempèrie aquests canvis ja són prou importants per disparar la resposta inflamatòria.

Què diu exactament l’estudi

La investigadora Olivia Lampe, autora principal del treball, explica que quan les cèl·lules de les vies respiratòries s’exposen durant 16 o 21 dies a aquests nanoplàstics envellits, la resposta és més agressiva que amb partícules no degradades. Els científics ho van observar en proves de laboratori amb cèl·lules de bronquis humans, on van detectar alteracions tant en l’activitat genètica com en la producció de proteïnes vinculades a la inflamació. Entre els marcadors activats hi ha la interleucina-8 (IL-8) i el factor de necrosi tumoral alfa (TNF-α), dues molècules que funcionen com a senyals d’alarma del sistema immunitari. Aquesta activació es va detectar tant a les 6 hores com al cap de 48 hores després de l’exposició.

L’estudi també va observar un augment de la interleucina-6 (IL-6), un altre indicador de resposta inflamatòria, i de l’activitat de l’heme oxigenasa-1 (HO-1), una molècula que indica estrès oxidatiu i dany cel·lular. L’investigador Alan Dodero resumeix aquest procés explicant que la superfície de les partícules “es va tornar més rugosa i amb més esquerdes”, fet que augmenta la probabilitat que provoquin inflamació. Els autors remarquen que fins i tot baixes concentracions de nanoplàstics envellits poden activar processos perjudicials en les cèl·lules bronquials, una conclusió que reforça la preocupació per la salut respiratòria.

Per què preocupa tant i què hi té a veure Yue Zhang

Un dels punts clau de la investigació és que el problema no es limita a un sol tipus de plàstic. Tot i que el treball s’ha fet amb poliestirè, els científics consideren que els resultats poden ser extrapolables a altres materials. En aquest sentit, Yue Zhang, investigador del Departament de Ciències Atmosfèriques de la Texas A&M University, recorda que les partícules plàstiques canvien constantment quan interactuen amb el medi. Segons detalla, es poden alterar per fragmentació física causada per l’aigua o el trànsit, per fotodegradació derivada de l’exposició solar o per degradació química en contacte amb components del sòl i de l’aigua. Això vol dir que els plàstics que circulen per l’aire no són estàtics: evolucionen i, en aquest procés, poden esdevenir més nocius.

El missatge de fons és inquietant. Els nanoplàstics ja s’han detectat en sòls, aigües residuals, rius i oceans, però també en òrgans humans. Ara, a més, es reforça la idea que no només s’acumulen al cos, sinó que poden provocar inflamació pulmonar, estrès oxidatiu i una resposta biològica potencialment perjudicial. El treball no tanca el debat, però sí que obre una nova fase: la d’analitzar no només on són aquestes partícules, sinó com afecten realment la salut. I el que apunta aquest estudi és que el plàstic més petit i invisible pot acabar sent també un dels més agressius.