Una teràpia experimental reverteix la diabetis tipus 1 en ratolins i apunta a una futura cura sense insulina

La diabetis és una de les malalties més esteses i més silencioses del món. No és només “tenir sucre”: quan la glucosa es manté massa alta, pot danyar el cor, els ronyons, els nervis, els ulls, els peus i les dents, i també pot afavorir problemes de pressió arterial, colesterol i altres complicacions greus. En el cas de la diabetis tipus 1, el risc és encara més immediat si no es tracta, perquè el cos deixa de produir prou insulina, l’hormona que permet que la glucosa entri a les cèl·lules i es converteixi en energia. Sense insulina, la malaltia pot derivar en cetoacidosi diabètica, una situació potencialment mortal.

A Espanya, la diabetis afecta milions de persones. La Federació Internacional de Diabetis (IDF) calcula que el 2024 hi havia uns 4,7 milions d’adults de 20 a 79 anys amb diabetis a l’Estat, mentre que la Federació Espanyola de Diabetis (FEDE), a partir de l’11a edició de l’Atlas Mundial de la Diabetis, situa la xifra en 5.121.600 adults i una prevalença del 14,1%. Dins d’aquest conjunt, la Societat Espanyola de Diabetis (SED) estima que la diabetis tipus 1 representa aproximadament un de cada deu casos i afecta unes 90.000 persones a Espanya.

Què és la diabetis tipus 1 i com es diagnostica

La diabetis tipus 1 apareix quan el sistema immunitari s’equivoca i ataca les cèl·lules beta del pàncrees, encarregades de fabricar insulina. És una malaltia autoimmunitària: el cos destrueix una part pròpia com si fos una amenaça. Pot aparèixer a qualsevol edat, però és més freqüent en infants, adolescents i adults joves; en adults de menys de 35 anys, especialment si tenen un pes saludable, és més probable que una diabetis recent sigui tipus 1 que no pas tipus 2.

Els símptomes poden aparèixer en pocs dies o setmanes: molta set, ganes d’orinar sovint, gana intensa, cansament, visió borrosa, infeccions freqüents, ferides que no curen i pèrdua de pes inexplicable. En infants, a vegades el debut ja arriba amb signes de cetoacidosi diabètica, com cansament extrem, dificultat per respirar, alè amb olor afruitada, dolor abdominal, nàusees, vòmits o deshidratació.

El diagnòstic es fa amb proves de sang. L’American Diabetes Association (ADA) considera diagnòstica una hemoglobina glicada A1C igual o superior al 6,5%, una glucosa en dejú igual o superior a 126 mg/dl, una prova oral de tolerància a la glucosa amb resultat igual o superior a 200 mg/dl a les dues hores, o una glucosa aleatòria igual o superior a 200 mg/dl quan hi ha símptomes clars. Per saber si és diabetis tipus 1, els metges poden demanar proves d’autoanticossos i de pèptid C, que ajuda a valorar quanta insulina fabrica encara el pàncrees.

El descobriment: un sistema immunitari “barrejat” que deixa de destruir el pàncrees

L’avenç que ara sacseja la recerca en diabetis tipus 1 arriba de Stanford Medicine, als Estats Units. Un equip de la Stanford School of Medicine ha aconseguit prevenir o revertir la diabetis tipus 1 en ratolins amb una estratègia que no es limita a trasplantar cèl·lules productores d’insulina, sinó que intenta corregir l’arrel del problema: l’atac autoimmune. La recerca s’ha publicat a la revista Journal of Clinical Investigation (JCI) amb el títol “Curing autoimmune diabetes in mice with islet and hematopoietic cell transplantation after CD117 antibody-based conditioning”.

Els autors són Preksha Bhagchandani, Stephan A. Ramos, Bianca Rodriguez, Xueying Gu, Shiva Pathak, Yuqi Zhou, Yujin Moon, Nadia Nourin, Charles A. Chang, Jessica Poyser, Brenda J. Velasco, Weichen Zhao, Hye-Sook Kwon, Richard Rodriguez, Diego M. Burgos, Mario A. Miranda, Everett Meyer, Judith A. Shizuru i Seung K. Kim. Treballen al Department of Developmental Biology, la Division of Blood and Marrow Transplantation del Department of Medicine, el Stanford Diabetes Research Center i el Northern California Breakthrough T1D Center of Excellence, tots vinculats a la Stanford School of Medicine, a Califòrnia.

La idea és poderosa: si la diabetis tipus 1 neix perquè el sistema immunitari destrueix els illots pancreàtics que produeixen insulina, no n’hi ha prou amb substituir aquests illots. Cal impedir que el sistema immunitari els torni a atacar. Per això, els investigadors van crear en ratolins un sistema immunitari híbrid, amb cèl·lules del receptor i del donant, mitjançant el trasplantament combinat de cèl·lules hematopoètiques i illots pancreàtics procedents d’un donant immunològicament incompatible.

El protocol va utilitzar un condicionament no mieloablatiu i sense quimioteràpia intensa: anticòs monoclonal anti-CD117, anticossos per reduir cèl·lules T, inhibició JAK1/2, baricitinib i irradiació corporal total de baixa dosi. L’objectiu era fer espai a la medul·la òssia perquè arrelessin cèl·lules del donant, però sense esborrar completament el sistema immunitari del receptor.

Els resultats en ratolins: 100% de prevenció i 100% de reversió en els animals quimèrics

Els resultats són espectaculars, però cal llegir-los bé: són en ratolins. En animals predisposats a desenvolupar diabetis, el tractament va prevenir la malaltia en el 100% dels ratolins quimèrics NOD:B6. En ratolins que ja tenien diabetis establerta, el condicionament seguit del trasplantament combinat de cèl·lules hematopoètiques i illots va corregir la malaltia de manera duradora també en el 100% dels ratolins quimèrics, sense immunosupressió crònica ni malaltia de l’empelt contra l’hoste.

La clau és que el sistema immunitari no va quedar “apagat”. Els animals van recuperar els recomptes sanguinis i van continuar rebutjant illots d’un tercer donant, cosa que indica que mantenien capacitat defensiva. Dit d’una altra manera: el sistema immunitari va aprendre a tolerar l’empelt correcte, però va continuar distingint altres teixits estranys.

El doctor Seung K. Kim, de Stanford, ho resumeix amb una frase molt clara: “Igual que en la diabetis tipus 1 humana, la diabetis que apareix en aquests ratolins és el resultat d’un sistema immunitari que ataca espontàniament les cèl·lules beta productores d’insulina dels illots pancreàtics”. I afegeix: “Hem de substituir els illots perduts, però també reiniciar el sistema immunitari del receptor per evitar que la destrucció continuï. Crear un sistema immunitari híbrid aconsegueix tots dos objectius”.

La doctora Judith A. Shizuru, professora de medicina a Stanford University, va explicar a Live Science el problema amb una imatge entenedora: “És com el joc de les cadires: si no treus les cèl·lules mare del receptor del seu nínxol, no hi pots posar les del donant”. També va remarcar que l’equip havia aconseguit un règim “molt més suau” que els protocols clàssics de trasplantament de medul·la.

És fiable en persones?

Aquest estudi no vol dir que la diabetis tipus 1 ja tingui cura en humans. Vol dir que hi ha una prova de concepte molt forta en models animals. La translació a pacients és complexa: caldria demostrar seguretat, durabilitat i eficàcia en assajos clínics, trobar alternatives humanes aprovades per a alguns anticossos usats en ratolins i resoldre la manca d’illots humans disponibles per a trasplantament.

El doctor John F. DiPersio, oncòleg de la Washington University in St. Louis i autor, amb Stephen P. Persaud, d’un comentari a la mateixa revista Journal of Clinical Investigation, va dir a Live Science que el tractament és “potencialment una manera de curar la diabetis” i que, en teoria, representa “un gran pas endavant”. Però també va advertir que mantenir durant dècades un sistema immunitari mixt entre donant i receptor és molt difícil: “És difícil fer-ho durant un període llarg de temps”.

El benefici a llarg termini, si algun dia funcionés en persones, seria enorme: una teràpia capaç de substituir les cèl·lules productores d’insulina i, alhora, frenar l’autoimmunitat que les destrueix. Això podria reduir o eliminar la dependència d’insulina en alguns pacients, evitar immunosupressió de per vida i obrir camí a tractaments similars per a altres malalties autoimmunitàries o per millorar els trasplantaments d’òrgans. Però avui, la paraula correcta no és “cura” per a humans, sinó avenç preclínic prometedor.