TDAH: el trastorn invisible que sovint s’amaga darrere els oblits, la impulsivitat i la falta de concentració

El TDAH, sigles de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, és un dels trastorns del neurodesenvolupament més coneguts, però també un dels més mal entesos. No és simplement “ser mogut”, “distreure’s molt” o “tenir poca força de voluntat”. Segons el National Institute of Mental Health dels Estats Units, el TDAH es caracteritza per símptomes persistents d’inatenció, hiperactivitat i impulsivitat que poden interferir en l’escola, la feina, les relacions i la vida quotidiana.

La neuropsicòloga Patricia Escudero, especialista de Clínica Corachan, explica que el TDAH és “un dels trastorns del neurodesenvolupament amb més càrrega hereditària”. Segons detalla, els estudis amb bessons i famílies situen l’heretabilitat al voltant del 70-80%, una dada que també recullen revisions científiques sobre la base genètica del trastorn.

Ara bé, Escudero insisteix que això no vol dir que hi hagi “un únic gen” responsable ni que el diagnòstic sigui inevitable. El que existeix és una vulnerabilitat genètica que pot expressar-se de manera diferent segons cada persona, la família, l’escola, l’entorn i les exigències del dia a dia.

Què és exactament el TDAH?

El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament, és a dir, una condició que comença en la infància i afecta la manera com el cervell regula l’atenció, l’activitat, els impulsos i l’organització. Pot aparèixer amb predomini d’hiperactivitat, amb predomini d’inatenció o de forma combinada.

A la pràctica, pot traduir-se en dificultats per mantenir l’atenció, acabar tasques, organitzar-se, recordar obligacions, controlar impulsos o gestionar el temps. En infants, sovint es veu més la inquietud motora. En adults, en canvi, pot expressar-se com una sensació constant d’anar tard, acumular tasques, oblidar coses o haver de fer un esforç enorme per complir rutines aparentment senzilles.

Escudero remarca que la forma inatenta és una de les més infradiagnosticades, especialment en nenes, dones i adults, perquè no sempre provoca conductes disruptives. És a dir, no fa tant soroll a l’aula o a casa, però pot generar molt patiment intern.

Com es diagnostica el TDAH?

El diagnòstic del TDAH no es fa amb una única prova. Els CDC recorden que no existeix un test únic per confirmar-lo i que cal descartar altres problemes que poden assemblar-s’hi, com trastorns del son, ansietat, depressió o dificultats d’aprenentatge.

En la pràctica clínica, tal com explica Patricia Escudero, el diagnòstic es basa en entrevistes, qüestionaris estandarditzats, informació de diferents entorns —com casa i l’escola— i una avaluació neuropsicològica. El més important no és només comptar símptomes, sinó veure fins a quin punt interfereixen en la vida diària.

Els criteris diagnòstics actuals estableixen que els símptomes han de persistir durant almenys sis mesos, aparèixer en més d’un context i afectar el funcionament acadèmic, social o laboral. En menors de 17 anys solen requerir-se almenys sis símptomes, mentre que en adolescents grans i adults el llindar és de cinc.

A quina edat se sol diagnosticar?

Com que el TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament, els símptomes han d’estar presents des de la infància, habitualment abans dels 12 anys. Això no vol dir, però, que sempre es diagnostiqui aviat. Moltes persones arriben a l’edat adulta sense saber que tenen TDAH, sobretot si han compensat les dificultats durant anys o si el seu perfil era més inatent que hiperactiu.

Segons Escudero, en adults sovint no es detecta fins que les exigències superen la capacitat d’adaptació: més responsabilitats, estudis superiors, feina, família, horaris, terminis i múltiples tasques alhora. En aquests casos, el problema no és una falta de capacitat, sinó la dificultat per sostenir el funcionament en el temps.

Què diuen els experts?

Patricia Escudero, neuropsicòloga de Clínica Corachan, defensa que el TDAH s’ha d’entendre com una condició amb base neurobiològica, influïda per la genètica i per l’entorn. També alerta del risc d’infradiagnòstic en dones i adults, i del risc contrari: el sobrediagnòstic quan no es fa una avaluació clínica completa.

L’especialista també recorda que el tractament no és igual per a tothom. En perfils més inatents, es treballen sobretot les funcions executives, com l’organització, la planificació i la gestió del temps. Quan hi ha molta impulsivitat, es prioritzen estratègies d’autoregulació. En infants, el paper de la família i de l’escola és clau; en adults, poden ajudar les pautes d’organització i els ajustos en l’entorn laboral.

El tractament sol ser multimodal: pot incloure psicoeducació, intervenció psicològica, treball emocional, suport escolar o laboral i, en alguns casos, medicació. El NIMH també assenyala que els tractaments habituals poden combinar medicació i intervencions psicosocials, com teràpia cognitivoconductual, entrenament per a famílies i intervencions a l’escola.

Per què és important detectar-lo?

El TDAH no tractat pot tenir conseqüències importants: dificultats escolars, problemes laborals, baixa autoestima, conflictes en les relacions i més vulnerabilitat a l’ansietat o la depressió. Per això, els experts insisteixen que detectar-lo bé no serveix per posar una etiqueta, sinó per entendre què passa i oferir eines útils.

En definitiva, el TDAH no és una moda ni una excusa. És un trastorn complex, amb una base genètica important, que pot manifestar-se de formes molt diferents. I, com recorda Patricia Escudero, la clau no és només reduir símptomes, sinó millorar el funcionament quotidià i la qualitat de vida de cada persona.