Creus que tens TDAH? Aquests són els símptomes en adults, segons una psiquiatra experta

El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) s’ha relacionat tradicionalment amb la infància, però també afecta moltes persones adultes. En alguns casos, el diagnòstic no arriba fins als 30, 40 o 50 anys, sovint després d’una llarga trajectòria marcada pels oblits, la desorganització, els problemes laborals o la sensació de no poder arribar a tot.

La psiquiatra Mercedes Loro López, especialista en TDAH de l’adult, explica que aquests diagnòstics tardans no corresponen a casos nous. «No és que aparegui en adults, sinó que són persones que no van ser diagnosticades durant la infància», assenyala.

El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament i, per tant, els símptomes han d’haver estat presents des de les primeres etapes de la vida, encara que aleshores passessin desapercebuts, es confonguessin amb trets de personalitat o la persona desenvolupés estratègies per compensar-los.

Els símptomes més habituals en l’edat adulta

En els adults, la hiperactivitat no sempre es manifesta corrent, movent-se constantment o sent incapaç de quedar-se assegut, com pot passar en la infància. Sovint es transforma en una inquietud interna, una necessitat de fer diverses coses alhora o una sensació permanent de tenir el cap accelerat.

La falta d’atenció i les dificultats en les anomenades funcions executives acostumen a ser més visibles en la vida quotidiana. Entre els senyals més habituals hi ha:

• Problemes per planificar i organitzar tasques.
• Dificultat per gestionar el temps i complir horaris.
• Oblits freqüents, cites perdudes o terminis incomplerts.
• Tendència a perdre objectes com les claus, el mòbil o la cartera.
• Dificultat per mantenir l’atenció en feines llargues o poc estimulants.
• Començar moltes tasques i deixar-ne diverses a mitges.
• Procrastinar fins que arriba una data límit.
• Distracció fàcil davant de sorolls, notificacions o pensaments.
• Sensació d’inquietud constant o dificultat per desconnectar.
• Respostes impulsives, interrupcions o reaccions emocionals intenses.

Tenir algun d’aquests comportaments puntualment no significa necessàriament patir TDAH. La diferència és que els símptomes siguin persistents, apareguin en diferents àmbits de la vida i provoquin dificultats reals en la feina, els estudis, la família, les relacions o l’organització quotidiana.

Problemes laborals, familiars i personals

Mercedes Loro destaca que, en l’edat adulta, les dificultats solen fer-se especialment visibles a la feina. Una persona pot tenir els coneixements necessaris per desenvolupar una tasca, però trobar-se amb problemes reiterats per ordenar prioritats, calcular el temps disponible, entregar projectes o mantenir l’atenció.

Això pot provocar una història de feines fallides, conflictes amb responsables o companys, canvis laborals freqüents i una gran sensació de frustració. En l’àmbit domèstic, també poden aparèixer factures oblidades, cites perdudes, desordre o dificultats per repartir i completar les tasques de la llar.

La impulsivitat és un altre dels trets importants. Es pot manifestar en decisions precipitades, compres poc meditades, dificultat per esperar el torn, interrupcions constants o reaccions explosives davant de situacions frustrants.

Moltes persones arriben a la consulta després d’anys pensant que són mandroses, irresponsables o desorganitzades, quan en realitat hi pot haver una dificultat neurobiològica que necessita una valoració professional.

Molts adults ho descobreixen arran dels fills

Una situació cada vegada més habitual és que un pare o una mare es reconegui en els símptomes després que el seu fill rebi el diagnòstic. En escoltar les explicacions dels professionals, alguns progenitors recorden dificultats semblants durant la seva etapa escolar i decideixen demanar una valoració.

El TDAH té un component hereditari important. Els estudis genètics situen la seva heretabilitat aproximadament al voltant del 70% o el 80%, però això no significa que hi hagi un únic gen responsable ni que un fill l’hagi de desenvolupar obligatòriament si un dels pares el presenta.

En la seva aparició intervenen múltiples variants genètiques i factors ambientals. Per això, tenir antecedents familiars augmenta la probabilitat, però no determina automàticament el diagnòstic.

No tot problema de concentració és TDAH

La dificultat per concentrar-se també pot aparèixer per estrès, ansietat, depressió, falta de son, consum de substàncies, problemes hormonals o altres trastorns. Per aquest motiu, no es pot diagnosticar TDAH només a partir d’un qüestionari d’internet o d’uns quants vídeos a les xarxes socials.

«Una persona que comença a tenir problemes de concentració o d’organització en un moment concret de la vida no té necessàriament TDAH; cal pensar en altres diagnòstics», adverteix Loro.

Per confirmar-lo, és necessària una avaluació clínica completa que estudiï la infància, l’evolució dels símptomes i el seu impacte en diferents àmbits. Quan és possible, també es poden consultar informes escolars o recollir informació de familiars que coneguin la trajectòria de la persona.

El diagnòstic l’ha de fer un professional sanitari amb formació específica. No existeix una única prova mèdica, analítica o imatge cerebral que, per si sola, permeti determinar que una persona té TDAH.

Quin tractament té?

El tractament del TDAH en adults acostuma a ser multimodal i s’adapta a les necessitats de cada pacient. Pot combinar psicoeducació, psicoteràpia, estratègies d’organització, adaptacions en l’entorn i tractament farmacològic.

La teràpia pot ajudar a planificar millor, gestionar les emocions, controlar els impulsos i reduir els pensaments negatius acumulats després d’anys de dificultats. La medicació, quan està indicada i supervisada per un professional, pot millorar l’atenció, la concentració i el control dels símptomes.

No totes les persones necessiten el mateix tractament ni responen igual. Per això, cal valorar també altres problemes que sovint conviuen amb el TDAH, com l’ansietat, la depressió, els trastorns del son o el consum problemàtic de substàncies.

«Mai no és tard per diagnosticar-lo ni per tractar-lo», conclou Mercedes Loro. Rebre un diagnòstic en l’edat adulta no canvia el passat, però pot ajudar a entendre moltes dificultats, abandonar la culpa i trobar eines que millorin la vida laboral, familiar i personal.