Faig cua al CAP 1 de Blanes per demanar hora pel meu metge de capçalera. Les eficients administratives, després de consultar l'ordinador em diuen que no hi ha cap forat fins d'aquí a nou dies. Com que no es tracta d'un problema urgent i, de moment, fent servir la meva condició de company de feina, podré contactar amb ell abans dels nou dies, giro cua resignat. Tinc temps, però, d'escoltar la conversa de la persona que va darrere meu. També demana hora pel seu de capçalera. Li diuen que no hi podrà accedir fins al cap de set dies. Explica que es troba malament i que voldria visitar el mateix dia. L'adrecen a l'anomenat servei de "triatge".

Al cap d'una estona raonable l'hauran vist els sanitaris d'aquest servei i, tot i que quedarà constància informàtica de l'acte mèdic, el seu metge (potser en aquells moments al centre passant consulta) no s'assabentarà del seu problema fins al cap d'uns dies.

Tot, segons el protocol del centre haurà estat correcte. L'actuació de les administratives i la dels sanitaris que l'hagin atès a "triatge", correcte, sí, però, haurà estat també idònia? No hauria de ser un paràmetre indiscutible l'accessibilitat al metge de capçalera? No són les patologies agudes o subagudes les que, en una relació metge-pacient de llarg termini acaben estrenyent i forjant relacions de confiança?

Llegia fa uns dies les declaracions del Sr. Josep Mercadé, delegat de Salut a Tarragona, a propòsit del pacient mort d'un infart durant el seu trasllat a Barcelona, en trobar-se tancada l'unitat d'hemodinàmica de l'hospital Joan XXIII. "L'actuació en aquest cas ha estat la correcta". Sí, sr. Mercadé, possiblement, estrictament correcte. Qui sap, però si d'haver estat idònia s'hagués salvat una vida.

Mentre coordinadors, caps d'infermeria i tot el personal sanitari de primera línia han de torejar amb tot això, alguns dels seus "estalvis" es podrien haver destinat a la concertada. Mentre, d'una banda, la sanitat pública segueix patint retallades, de l'altra es pressuposten diners per obrir noves ambaixades (estructures d'estat?) i fer país. No faríem més país, augmentariem l'autoestima, la cohesió social i fins i tot el sentiment de pertinença,si es destinessin els recursos suficients per assolir una sanitat pública, alhora que sostenible, modèlica i admirada arreu de l'Estat i del món?