Fa uns anys, quan es va començar a parlar de l'illa Isozaki algú força rellevant de la política local, em va demanar l'opinió sobre el projecte. No només l'hi vaig fer palesa, sinó que la vaig fer pública en un dels articles que, ja llavors, em publicava Diari de Girona. Sense recórrer a l'arxiu del meu ordinador en recordo perfectament el títol: L'Illa del tresor.

Faltaven encara alguns anys perquè esclatés la crisi econòmica, però, ja en aquell moment de flors i violes, de vaques grasses, de curses d'endeutament i d'anar posant llenya al foc (encara que fos cremant els mobles de la casa) em va semblar un projecte inadequat, descabellat, insensat, megalòman... I sobretot, em va semblar que no s'ajustava a les necessitats del municipi i de la seva gent, sinó que més aviat, l'inspiraven els interessos de les diferents entitats públiques i privades que, com es va anar veient, hi acabarien implicades. Començant pels dissenys i pre-projectes de l'equip Isozaky i els viatges d'anada i tornada que va comportar (Blanes-Japó-Blanes) passant pel suculent lloguer que La Casa del Poble en va treure uns quants anys, continuant pels diferents encariments (i endarreriments) de la construcció de la Ciutat Esportiva, etc.

Ara, sembla que, hem arribat el final de la història amb la dissolució del Consorci. Només ho sembla, perquè sobre Blanes i els seus ciutadans encara pesa un deute de 16,5 milions d'euros. I perquè, els terrenys que havien d'ubicar «l'illa del tresor» segueixen en un llim urbanístic, ocupats pel degradat i antic pavelló, per una àmplia zona d'aparcament i per les restes de l'antic camp de futbol. Potser alguna nit de lluna plena podríem veure planant damunt d'ells, els fantasmes del Sr. Isozaki, dels ideòlegs del projecte i dels que no van saber, voler o poder revertir-lo a temps.

Que hem guanyat? Una Ciutat Esportiva nova que, tot i funcionar a ple rendiment donant servei a les nombrosíssimes entitats esportives blanenques, està massa lluny del centre, massa lluny de la zona hostalera i segueix sense cap piscina municipal. Què hem perdut? Durant tots aquests anys d'endeutament enorme i recurrent, hem hipotecat el desenvolupament i el creixement (l'àmbit cultural n'ha estat un dels grans damnificats) de Blanes. I, de retruc, hem perdut la possibilitat de fer un salt qualitatiu, que podria haver-nos posicionat com una vila capdavantera i exemplar en molts aspectes.