07 de juliol de 2018
07.07.2018

Els penya-segats de Jacobé

09.07.2018 | 07:09

Les paraules són de Josep Pla: «És inútil, en aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra... De vegades penso que no podria escriure ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge, l'arrasà». Joaquim Ruyra va escriure la seva obra en una època en la qual, encara, les paraules tenien més valor que les imatges. Entre altres coses, perquè ni la fotografia, ni el cinema, ni la televisió havien arribat a la precisió i sofisticació actual per mostrar fins l'últim detall les perspectives més inversemblants de qualsevol paisatge.

Fa anys, llegir narrativa, tant si es tractava de narrativa descriptiva com de ficció, tenia el plus que els espais i paratges descrits podies imaginar-te'ls i ubicar-los al teu gust. Això és el que em va passar després de llegir el magnífic relat curt del mestre Ruyra, Jacobé. De seguida vaig visualitzar-los en un punt concret de la costa que va des de la punta de Santa Anna, a Blanes, fins a cala Bona. Concretament un paratge anomenat es Viver perquè havia acollit un viver de llagostes. El coneixia de petit, ja que el meu pare i el meu oncle hi anaven sovint. De nit, els dies de lluna i aigües remogudes a pescar sards. De dia, amb la mar encalmada a pescar jodrioles i serrans. Allà, damunt dels penya-segats des Viver, és on m'he imaginat sempre Jacobé, posseïda per la seva follia, esgotant els últims minuts de la seva vida abans de saltar i acabar engolida per la foscor i les onades.

Ara, després de molts anys, tant els amants de l'obra de Ruyra com els que no ho siguin tant podran acostar-se novament a es Viver. Ho podran fer pel nou tram de camí de ronda que fa pocs dies s'ha inaugurat i obert al públic. Un camí connectat als accessos a cala Bona. Si el dia és rúfol, enmig de la remor de les onades i el vent, amb una mica d'imaginació, potser encara puguin escoltar les últimes paraules d'en Minguet, el seu amic, després que Jacobé s'hagi llençat al buit: «Allà baix, damunt d'aquell túmul voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia dels seus bons temps... el mar juga amb les seves trenes daurades, mentre els crancs s'enfilen ja sense por per les seves faldilles».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema