aig treballar de metge 40 anys a la sanitat pública. Primer en el que es va denominar un ambulatori i després es va transformar en un ABS i darrerament en un CAP: el CAP- Blanes 1. He viscut, doncs, de primera mà, moltes experiències i molts canvis durant la meva carrera professional. Una carrera, segurament, ni perfecta ni modèlica, però que en tot cas els qui poden avaluar, finalment, amb més precisió i coneixement són els qui van ser els meus pacients. Pacients als qui, darrerament, havien convertit en «usuaris».

Segueixo rebent informació de com van les coses als CAPs de Blanes (he passat de ser-ne un servidor a ser-ne un «usuari»). Procuro, també, estar informat de com van les coses a la demarcació gironina (CAPs que no troben personal que vulgui treballar-hi) i a la resta de Catalunya. I el que m'arriba -ja vaig començar a percebre-ho els darrers anys d'exercici- no m'acaba d'agradar. Com no em van agradar ni a mi ni a cap sanitari públic les retallades que van propiciar el Sr. Artur Mas (quan desapareixerà del tot del panorama polític?) i el seu Bultó «executor» el Sr. Boi Ruiz (protector de la privada). Unes retallades que van degradar els sous i les condicions laborals dels professionals catalans fins a un nivell escandalós, sobretot en comparació amb els salaris i les condicions de la resta de l'Estat.

No s'hi val l'argument que Madrid ens roba o ens tanca l'aixeta. Hi ha molts altres factors i molt més propers i concrets que explicarien tot això. Com ara la hipertròfia de gestors, coordinadors, gerents, subdelegats, delegats, etc., que ha de suportar el sistema sanitari amb les consegüents nòmines que generen. Molt de control, molta «gestió» molts programes, estudis... Molta gent a la rereguarda i cada vegada menys gent, més maltractada i amb menys experiència a la primera línia de foc: la consulta diària i el malalt nostre de cada dia. «Què, com van les coses pel CAP?», pregunto als excompanys i companyes quan ens trobem. «Cada vegada pitjor, Pep. Que bé vas fer de jubilar-te. En tenim unes ganes!».

Ja ho veuen, una professió tan vocacional com la nostra, plena de gent desencisada, cremada, estressada, deprimida... a primera línia. Mentrestant, un reguitzell de gestors ben remunerats escalfen cadires als despatxos. Aquesta també, si no ho és tota, és una part important de la realitat.