09 de desembre de 2018
09.12.2018
Diari de Girona

Fent Amics a «l'Amic»

09.12.2018 | 00:16
Fent Amics a «l'Amic»

Jo vaig tenir la previsió de demanar cita prèvia i em vaig dirigir a l'AMIC (servei d'atenció ciutadana de Blanes) per resoldre un tràmit. Vaig agafar número i, advertit per experiències anteriors, me'n vaig anar a fer un tallat, tot i el risc que a la tornada hagués perdut el torn. En el moment de l'arribada hi havia prop d'una quinzena de persones esperant.

Quan vaig tornar al cap de mitja hora, el número havia augmentat de manera remarcable. Algunes, assegudes a les poques cadires de les quals disposa el vestíbul de l'ajuntament de Blanes. La majoria a peu dret. Totes, esperant que el marcador electrònic els avisés per entrar a l'oficina.

Durant la mitja hora d'absència, només havien cridat tres o quatre números. Per això vaig obrir discretament la porta per donar una ullada, cosa que em va permetre comprovar que en aquells moments no hi havia cap ciutadà al qual estiguessin atenent dins l'oficina. Curiosament, després de la meva «incorrecció» el marcador va començar a córrer a una velocitat sorprenent. Fent broma entre els qui esperàvem, vam dir-nos que potser es tractava d'això, de donar una ullada de tant en tant i així palesar el petit malestar que provoquen les esperes, sobretot en una estança tan inhòspita i tan incòmoda com l'esmentat vestíbul.

Un cop a dins, gairebé una hora després de la meva arribada -el marcador indicava un temps mitjà d'espera de 41 minuts- vaig ser atès amb amabilitat i eficiència, com gairebé sempre. En verbalitzar el tema del retard i, sobretot, de les esperes en un vestíbul tan «acollidor», la treballadora que em va atendre, arronsant les espatlles, em va dedicar un somriure empàtic i comprensiu. Mentre m'atenia, em va explicar com, també ella, pateix per les cues i que la persona que informa a l'exterior, aquell dia estava malalta.

Els he volgut explicar tot això com un conte. Un conte amable que en cap cas descriu situacions tan truculentes com les que van fer famós al gran Kafka, a propòsit del funcionament de l'administració en el seu país i en la seva època. M'imagino que els treballadors blanencs de l'AMIC fan el que poden i més. I que, quan tenen alguna baixa les coses se'ls compliquen. En tot cas, el millor del matí: la conversa amb la noia dominicana que esperava al meu costat. El pitjor: haver de fer l'espera en un espai tan petit i incòmode com és el vestíbul de la casa gran. Un espai en el qual, a més, a l'hivern, amb el corrent d'aire que es genera entre la porta principal i la de darrere, pots agafar una bona calipàndria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook