L'Església som els únics que no podem dir mai que no» m'explicava, fa pocs dies, el rector de Santa Maria de Blanes. De fet, ell, com a responsable de la Parròquia, el darrer mes de juny, havia dit que sí a un grup de migrants que volien fer visible la seva precarietat i les seves reivindicacions amb una tancada a l'Esbarjo. Quinze o vint dies és el que varen acordar. Hi porten set mesos. Fa unes setmanes, el mossèn va tornar a dir que sí al grup de migrants instal·lat a l'Esbarjo perquè s'hi poguessin quedar fins a finals de gener. Queden pocs dies pel termini acordat per les dues parts i segueixen allà. Veurem què passa.

El rector sempre diu que sí. Els qui han començat a dir que no són molts ciutadans de Blanes i especialment molts feligresos. Al principi van veure amb bons ulls que l'Església catòlica donés exemple de caritat, generositat i acolliment envers un col·lectiu, darrerament tan maltractat per governs i institucions de tot tipus. Però, a mesura que la tancada reivindicativa s'ha convertit en una mena d'ocupació, s'han anat visualitzant els problemes que genera. I encara més quan després que algun dels objectius dels tancats hagin estat assolits: empadronament i targeta sanitària. Un altre objectiu reivindicat és obtenir el permís de residència, però aquest, com tots vostès saben, no depèn ni del municipi ni de la Generalitat, sinó del govern central. Un govern que s'ho mira amb lupa i estudiant cada situació individualment.

D'una banda, durant els set mesos que fa que dura l'estada (ocupació?) l'Esbarjo ha quedat inutilitzat per a les diferents activitats que normalment acull: catequesi, CAU, reunions, activitats lúdiques i culturals, etc. D'una altra, és un espai que voreja la insalubritat, almenys, per viure-hi de manera continuada. No disposa de dutxes, ni de llits, ni d'una ventilació adequada, ni de cuina, ni de calefacció. Quan visualitzo les entranyables i velles instal·lacions de l'Esbarjo, on he passat tantes bones estones (veient, fent o assajant teatre) m'esgarrifa pensar si, a més, les vides dels qui ara s'hi refugien, no estan exposades als riscos d'unes infraestructures que fa molts anys que necessiten una posada a punt.

Església, Ajuntament i els seus Serveis Socials, Càritas, Creu Roja i, és clar, els mateixos implicats, haurien de trobar una sortida a la situació. Una sortida que no signifiqués desvestir un sant per vestir-ne un altre. Una sortida digne i que no perjudiqui o hipotequi les necessitats i activitats d'altres col·lectius.