a setmana passada el regidor de l'Ajuntament de Blanes, Sergio Atalaya (Cs) va ser agredit a Torroella de Montgrí mentre participava en un acte de partit. El mateix cap de setmana Xavier García Albiol (PP) exdiputat del Parlament de Catalunya i candidat a l'alcaldia de Badalona va ser increpat, escridassat i insultat en un acte religiós en presència de la seva filla petita.

No tinc res a veure amb cap dels dos. Ni amb els seus partits ni amb la ideologia que representen, ni amb la seva manera de defensar-la. Estic totalment en desacord amb ells, tant en els continguts del que postulen com en la demagògia que utilitzen per defensar-los. Però, dit això, estic també en absolut desacord amb els representants (?) de l'independentisme que fent orelles sordes a les consignes dels qui lideren això que en algun moment es va denominar procés, adopten comportaments violents. Ja siguin físics o verbals.

Els líders de l'independentisme no han deixat mai de verbalitzar que els objectius que volen aconseguir s'hi ha d'arribar de manera pacífica. Sense violència. Els referents serien Gandhi, Mandela, Luther King... Personalment em sembla fantàstic.En principi l'estratègia catalana no tindria res a veure amb la llarga, sagnant i dolorosa via basca d'ETA i els partits que li feien la gara-gara.

Però, a vegades, hi ha qui no té les coses tan clares i fa saltar pels aires les directrius de les altes instàncies, dividides i enfrontades per personalismes, enemistats i per la necessitat (?) de palesar qui te l'hegemonia, qui talla el bacallà. Uns líders de l'independentisme que de portes enfora parlen d'unitat i entre cametes s'apunyalen per l'esquena.

Fa unes setmanes, la gent de VOX va instal·lar una, potser també, provocadora paradeta al passeig de Mar de Blanes. Envalentits pels resultats a Andalusia, aquests ultradretans tindran ara una temporada d'èxits electorals que tant de bo siguin efímers i/o transitoris. La majoria de la gent de bé, de la gent noble, de la bona gent saben que signifiquen un pas (o dos o tres) enrere en l'evolució dels drets humans, de la solidaritat i de moltes altres coses. Però, hi ha també bastanta gent, bona gent, que se'ls ha cregut i que potser fins i tot els ha votat de bona fe!

Entre altres coses, perquè pensen que els polítics de sempre, porten molts anys robant-los, enganyant-los i decebent-los. La tàctica no és abraonar, intimidar, agredir o foragitar. La tàctica és rebatre el seu populisme, totalitarisme o masclisme barat i ranci amb paraules i arguments. I si convé, en lloc de donar-los visualització i protagonisme aconseguint que hagin de venir vuit furgonetes dels mossos a «protegir-los», ignorar-los. Menys testosterona, menys vísceres, menys rauxa i més cervell, més imaginació i més creativitat.

Aquesta no és una revolució de gent desesperada que es mor de gana. Aquí (enlloc) no cal ni una gota de sang. Aquí, com deia Brassens: «d'acord, podem morir per les idees, però de mort lenta».