a Rita Usiho va sortir de Kano, una ciutat del nord de Nigèria, a finals del 2017 després que el terror del grup radical terrorista Boko Haram -un grup fonamentalista islàmic present a diversos països de l'Àfrica occidental-, s'emportés per endavant els seus pares i els seus germans. Els terroristes es van instal·lar pels volts del 2013 a Nigèria i el 2014 van fer la volta al món pel segrest massiu de 276 noies en una escola de Chibok. El president del país, Muhammadu Buhari -reelegit en les darreres eleccions-, ha sortit diverses vegades als mitjans per ser el responsable d'ordenar massacres contra musulmans.
El país, un continent en si mateix gràcies als seus 185 milions d'habitants, està impregnat d'una gran inseguretat de base religiosa, especialment al nord, on els enfrontaments entre l'exèrcit i els grups integristes islàmics han causat més de 2,4 milions de desplaçats en la conca del llac Txad i uns 240.000 refugiats, segons dades d'ACNUR. Una d'aquestes 240.000 persones és Rita Usiho. El desembre del 2017 va començar la seva odissea a la recerca d'un futur millor. «La violència va matar els meus pares, els meus germans i germanes. Jo vaig haver de fugir d'allà amb el meu fill. Tothom va marxar. Vam perdre casa nostra», explica Usiho. Des d'allà va anar a casa d'uns amics: «Ells no es podien fer càrrec de mi, i van fer pactes amb unes persones que venien sovint a Europa. Ells van fer tractes amb els meus amics perquè em portessin fins a Europa».
I així va començar el viatge, amb la seva casa dins una maleta i el seu fill de nou anys agafat de la mà, va pujar a un autobús, va travessar la frontera i va arribar a Níger. «Des d'allà, érem una caravana de persones que vam anar caminant fins arribar al Marroc. Després de caminar durant molt de temps, no recordo quant de temps però molt de temps, vam arribar a Rabat i ens van dir que Espanya quedava molt a prop».
Tarifa, a l'horitzó
Dit i fet. Rita Usiho, que sense saber-ho estava embarassada, i el seu fill van pujar a una pastera i van arribar a Tarifa. «No recordo massa del viatge amb pastera perquè va ser molt dur. La gent anava morint perquè no aguantava. Aquella fase va ser molt dura. La gent moria mentre estàvem de camí, no podien i morien», explica entre llàgrimes. La Rita, que tot i la duresa del record no perd les ganes de somriure, recorda que un cop a Tarifa volia arribar a Alemanya: «Volia arribar allà perquè hi viu la germana d'una amiga. Ens van dir que hi podríem arribar des de Barcelona. Vam anar amb autobús fins allà, d'allà vam arribar a la Jonquera, on la Policia ens va aturar a mi i al meu fill perquè no teníem passaports».
Sense diners, sola, amb un fill per cuidar, un altre en camí i la seva casa en una maleta, la policia la va portar a la pensió Marfil. «Vam dormir allà, l'endemà vàrem esmorzar i vaig preguntar a recepció on podia anar, però no m'entenien. Una persona, la Sion, em va ajudar. La vaig trobar a la recepció. Ens va portar a mi i al meu fill a la Creu Roja».
Un cop allà, va ser atesa per l'entitat, gràcies a la qual va poder entrar al programa de refugiats de la Creu Roja. Al cap de dos mesos la van enviar a Girona, on va néixer el seu segon fill. Després d'un pas per Llagostera, fa unes setmanes es va instal·lar en un pis de Riudellots, per un conveni que l'Ajuntament té amb l'ens. Gairebé dos anys després de sortir del caos de Kano. «M'agrada molt Riudellots (riu), la gent sempre em saluda al carrer».
La treballadora social de Creu Roja que ha tractat amb ella durant la segona fase del programa, Alejandra Nievas, explica que el programa de refugiats té una durada de dos anys en què la majoria d'integrants són sol·licitants que es troben en «acollida temporal», els quals, si no se'ls dona l'asil, han de sortir del programa automàticament: «Són les normes... Tarden molt a resoldre les sol·licituds, sovint més del que dura el programa, i si no els atorguen la sol·licitud, queden en situació irregular al país».
Nievas explica que el programa de refugiats està saturat: «Ara hi ha molts mesos d'espera. La primera fase del programa són sis mesos, tenim 6 pisos a Girona i 2 a Salt (d'unes 36 places). La segona fase és de dotze mesos on hi ha unes setanta persones», tot i que afegeix que en casos vulnerables, com el de mares solteres amb fills, es poden demanar pròrrogues. Durant aquest temps, la Creu Roja ofereix allotjament i formació als integrants del programa. L'objectiu és que en el transcurs d'aquest any i mig trobin feina, allotjament i aprenguin l'idioma.
La Creu Roja va atendre 649 persones sol·licitants d'asil i refugiades durant el 2018 a les comarques gironines, cinc vegades més que l'any 2017, quan se'n van atendre 118. És a dir, més de 500 persones no poden ser ateses. Els sol·licitants venen principalment de Rússia, Hondures, Veneçuela, Colòmbia i Nigèria, entre d'altres.
Preguntada per si troba a faltar quelcom de Nigèria després d'aquests gairebé dos anys d'odissea, Usiho ho té clar: «El que més trobo a faltar són els meus pares, que ja no hi són, del país no trobo a faltar res, està malament». «Ara la meva idea és primer aprendre bé la llengua. Un cop aprengui bé l'idioma m'agradaria anar a l'escola i trobar una feina que em permeti cuidar dels meus fills. M'agradaria fer neteja o alguna cosa de cuina», afegeix.
El context del país
Segons la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), l'Estat Espanyol denega tres de cada quatre sol·licituds d'asil. L'entitat destaca que, de fet, l'Estat tan sols accepta el 24% de les sol·licituds que es presenten. El CEAR ha criticat en repetides ocasions que hi ha una «saturació en les oficines d'estrangeria» i asseguren que Espanya està a la cua de la Unió Europea pel que fa al sistema d'acollida de refugiats. De les 90.585 persones que demanen asil a Espanya, tan sols 11.857 han sigut estudiades al llarg del 2019, una xifra que no arriba ni al 15% del total de sol·licituds. En aquesta situació hi ha 4.300 ucraïnesos, 31.600 veneçolans o 10.400 colombians.
