29 de desembre de 2019
29.12.2019
Diari de Girona

I matarem els morts

29.12.2019 | 00:22
I matarem els morts

oc d'aquells que quan un llibre m'atrapa puc llegir-lo en tres o quatre dies. Fins i tot en un parell, si no sobrepassa les dues-centes pàgines. Bé, tampoc es tracta de cap proesa: conec gent a qui un llibre no li dura ni vint-i-quatre hores. Quan un llibre m'atrapa és, sobretot, mèrit de l'autor. Aquests darrers dies m'ha passat per partida doble. L'última, amb Terra Alta, la novel·la de Javier Cercas que ha guanyat l'últim Premi Planeta. No en parlaré gaire, donada la projecció del premi i de l'autor. Només dir-los el que vaig dir a un estimat i veritable amic «súper indepe» quan em va palesar que ell no la llegiria. «Jo d'aquest botifler no en vull saber res. Fa anys, em va entusiasmar Anatomia de un instante però ara ja s'ho farà. « Terra Alta no és cap manifest polític», li vaig contestar. «És només una bona novel·la policíaca (?), una novel·la que m'ha transportat a les millors entregues de Vázquez Montalban i el seu entranyable Pepe Carvallo. Tu t'ho perds». De l'altre llibre que he devorat en només unes quantes hores, I matarem els morts, sí que vull parlar-los-en un xic. El seu autor, el metge i farmacèutic blanenc Joan Adell, ha desenvolupat la seva vocació literària d'una manera tardana, però d'ençà que va començar no ha parat d'escriure i de rebre distincions i reconeixements pels seus treballs. Narracions curtes, novel·les, poesia... Ha configurat en menys de quinze anys una producció literària extensa i de qualitat. L'última entrega és l'esmentada I matarem els morts. Un fresc que transcorre -no només- en un Blanes de la guerra i la postguerra civil espanyola, camuflat sota el nom de Sarjau. Un fresc en el qual nombrosos personatges coreografien una intensa i entranyable història d'amor, de principis i de lleialtat. Sarjau és Blanes, però també podria ser Lloret o Sant Feliu o Calella o qualsevol poble costaner de Catalunya.

L'Adell explica històries i descriu personatges en els quals podem (almenys els qui tenim una edat) reconèixer molts dels qui van sobreviure a la guerra i uns quants dels qui van deixar-hi la pell. M'ha agradat el seu llibre perquè els «dolents» no ho són tant com ho semblen i tenen també coses bones. El mateix passa amb els «bons», però al revés. Res a veure amb els temps que estem vivint i en què, sovint, no hi ha terme mig. O combregues amb rodes de molí o ets un botifler. O ets dels «nostres» o ets un traïdor. I als traïdors, ni aigua. Bé, en algun cas, i encara que escriguin una bona novel·la, ni llegir-los.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook