El 3 de juliol del 1970 es va produir al cim de les Agudes d'Arbúcies el pitjor accident d'aviació de la història a Catalunya, i per tant també a les comarques gironines. Un avió Comet IV de la companyia britànica Dan Air que feia un vol charter entre Manchester i Barcelona es va estavellar per causes que encara ara, cinquanta anys després, es desconeixen, i hi van morir els 112 ocupants, 105 passatgers i 7 tripulants.
Un monòlit al lloc del sinistre recorda aquella tragèdia, com també ho fa el memorial que hi ha al cementiri d'Arbúcies, amb els noms de totes les víctimes al costat de la fossa comuna on van ser enterrades, davant de la dificultat per a la identificació dels cossos.
I és que l'impacte de l'avió contra la zona muntanyosa va ser tan brutal que les restes del sinistre es van escampar en un radi de diversos centenars de metres, i els treballs per a la seva recuperació i classificació van durar tres dies. De fet, durant molts anys els excursionistes han portat als peus d'aquell monòlit les petites restes (sobretot de ferralla) que encara trobaven al bosc.
El fragment que reproduïm de la crònica que Gonzalo Garrido, director de Los Sitios, va escriure al diari gironí del 5 de juliol del 1970, dóna perfecta idea de la dimensió de la catàstrofe. Després d'explicar el trajecte que havia seguit en cotxe per arribar al lloc dels fets, el periodista detalla que «a medio camino de Arbucias a Viladrau, había que derivar por una pista forestal llamada 'camino de la Font Regás'. El turismo fue ascendiendo hasta llegar a un punto en que no le fue posible continuar. Entonces, la misión informativa obligaba y urgía seguir adelante, y los últimos kilómetros los hicimos a pie. No fue necesario salir siquiera del camino. El impacto comprendía el mismo camino, sembrado de restos humanos, trozos de metal, prendas de abrigo, maletas, folletos, periódicos, chalecos salvavidas y ramas de árboles, así como unos cien metros monte arriba y otros cien metros monte abajo, zona en la que se encontraban las diversas partes del avión desintegrado y la totalidads de los cadáveres: muy pocos, completos. La visión era desoladora. Había que tener sumo cuidado para no pisar aquellos restos y para no estorbar el paciente rastreo y la admirable labor de recuperación que realizaban los guardias civiles de Gerona protegidas sus manos con plásticos: de los pueblos cercanos, compañeros suyos llegaban con más cajas y más mantas; acompañaban a los conductores de los camiones para el traslado de los restos; llevaban en camillas o entre sus brazos cuerpos destrozados o miembros o pertenencias personales o equipajes...».
El vol charter de l'avió Comet IV de la companyia Dan Air l'havia organitzat l'agència Clarkson Tours, que portava a la Costa Brava, a través de l'aeroport de Barcelona, turistes procedents sobretot del comptat de Lancashire, proper a Manchester, i en especial de les localitats de Burnley i Padiham. De fet, els cognoms que apareixen al memorial que hi ha al cementiri d'Arbúcies evidencien hi havia diversos grups familiars entre les víctimes del sinistre.
105 turistes i set tripulants
L'avió, amb 105 turistes i set tripulants a bord, es va enlairar de l'aeroport de Manchester al voltant de les quatre de la tarda del divendres 3 de juliol del 1970, i va iniciar el seu trajecte cap al de Barcelona amb tota normalitat.
L'intens trànsit aeri d'aquella jornada sobre territori francès va obligar a modificar la ruta inicialment prevista per a l'aparell britànic, encara que el vol va continuar sense cap problema fins al voltant de les sis de la tarda. Segons sembla, el pilot va comunicar a la torre de control que es trobava a Sabadell i que iniciava la maniobra de descens, quan en realitat s'hi trobava força lluny, encara. Però a la torre de control no van alertar el pilot del seu error, perquè aparentment a la pantalla del seu radar hi havia un eco que es corresponia amb les coordenades que comunicava el pilot del Comet IV, que fins i tot va arribar a demanar poc després quina era la pista d'aterratge que li corresponia: la 25, li van dit, i a partir d'aquí es va perdre el contacte amb l'aparell.
L'alarma es va disparar quan l'avió no va aterrar a l'hora prevista, i continuava sense tenir-se'n cap altra notícia. De seguida es va posar en marxa el dispositiu de recerca. A la zona del Montseny, alguns veïns van comunicar a les autoritats que havien vist passar un avió a baixa altura, però les males condicions a la zona per culpa dels núvols i la boira van provocar que fins l'endemà no fossin localitzades les restes del sinistre.
Les investigacions posteriors determinarien que l'avió s'havia estavellat al vessant nord-est de les Agudes una estona després d'aquell últim contacte, a una velocitat de 410 quilòmetres per hora i amb un angle d'inclinació de 45 graus. El fort impacte va provocar un forat de més de cinquanta metres de diàmetre, i una explosió seguida d'un incendi.
El que no s'ha pogut determinar és per què es va produir la confusió del pilot, ni perquè va fallar el radar de Barcelona. «No va ser la primera vegada que un avió s'estavella al Montseny perquè el pilot es despista i quan s'adona d'on és en realitat i vol reaccionar es troba al davant una muntanya amb la qual no comptava i que no pot superar», expliquen veïns de la zona, que han estat testimonis o han tingut informació de la desena de sinistres d'avions i avionetes que hi ha hagut al Montseny des del 1933.
Guardes jurats, bombers, guàrdies civils, mossos d'esquadra, personal de la Creu Roja, etc. a més de nombrosos voluntaris de la zona, van participar en les tasques de rescat i recuperació de les restes, que es van iniciar el dissabte 4 de juliol de manera intensiva i s'allargarien durant tres dies. «Tota la roba que portava el meu home la vam cremar», explicava fa cinc anys a Ràdio Televisió Cardedeu Maria Traveria. El seu home era Pere Clopés, ja desaparegut, que havia estat el cap dels guardes jurats del parc del Montseny, i que va rebre un diploma de serveis distingits emès per la Diputació de Barcelona per la seva actuació aquells dies: «Recordo que durant un temps ell i els seus companys no van menjar carn, pel mal record de l'olor que sentien a la muntanya», afegia.
El record d'aquella olor (sobretot de cremat, perquè les restes humanes encara no s'havien començat a descomposar) també el va explicar a Diari de Girona, l'any 2010, Manuel Prieto, que era el comandant de la Guàrdia civil a Arbúcies aquell 3 de juliol del 1970. Segons ell, que havia combatut amb la División Azul a Rússia durant la Segona Guerra Mundial, l'aspecte de l'indret on es va estavellar l'avió, conegut com el Paratge de la Cresta, «era pitjor que el front de Rússia».
La crònica de Gonzalo Garrido, amb testimonis de persones que havien vist la caiguda de l'avió, torna a resultar prou il·lustrativa: «El aparato iba perdiendo altura hasta pasado el 'Collado de Burdariol', por lo que no pudo remontar las crestas del Montseny, estrellándose en una zona de bosque. Inmediatamente se produjo una terrible explosión que partió en varios pedazos el aparato. Se sabe asimismo que siguió a la explosión el incendio de los depósitos de combustible, por lo que se advierte aquella zona de bosque con muchos árboles quemados o chamuscados por las llamas».
També es va desplaçar al lloc dels fets l'històric periodista arbucienc Enric Casals, també desaparegut, que havia estat corresponsal de Diari de Girona, La Vanguardia i Catalunya Ràdio. En una crònica resumia de manera molt gràfica l'escena que es van trobar els equips de rescat: «En un radio de 500 metros se hallaban esparcidos los cadáveres de las 112 personas que viajaban desde Manchester para pasar unas vacaciones en nuestro país. Restos humanos colgados en las ramas de los árboles y todos completamente destrozados han sido recogidos por equipos de la Cruz Roja, guardas de la Diputación de Barcelona, voluntarios de Arbucias, Viladrau, Breda y otras poblaciones de la comarca, además de las fuerzas de la Guardia civil».
Precisament la violència de l'impacte i la posterior explosió i incendi de l'avió, i l'efecte que tot plegat va tenir en l'estat dels cadàvers dels ocupants, van provocar que les seves restes fossin enterrades de manera gairebé immediata en una fossa comuna del cementiri d'Arbúcies. El forense Narcís Bardalet explicava el 2010, parlant d'aquest cas, que des del punt de vista de la medicina forense, un accident d'aviació s'acostuma a traduir en cossos mutilats, repartits per un radi de centenars de metres, i sovint carbonitzats. A l'atestat d'aquest sinistre, que es conserva a l'Arxiu Municipal d'Arbúcies, s'hi apunta que les morts es van produir per «politraumatisme massiu i intens». Davant d'aquesta situació, Bardalet defensava la decisió que es va adoptar d'enterrar les restes en una fossa comuna: «Amb els mitjans que hi havia el 1970, que representava la prehistòria de la medicina forense, el cas es va resoldre de manera brillant. Es van reconèixer les limitacions i es va actuar de manera salomònica per evitar identificacions que amb seguretat haguessin estat errònies».
El funeral el van oficiar el diumenge 5 de juliol el rector d'Arbúcies Josep Maria Boix Taberner i el pastor anglicà Harold Wilson. Hi havia autoritats locals i el cònsul d'Anglaterra a Barcelona, a més de familiars d'alguns dels difunts, que després van assistir a l'enterrament al cementiri. Un temps després, s'hi va erigir un monument amb els noms dels 112 morts. Encara que hi ha qui sosté que en realitat es van trobar 113 cossos, entre les restes de l'avió; però mai no s'ha pogut confirmar, com tampoc l'origen de la confusió del pilot ni del mal funcionament del radar...
