La cleca de sol és imponent a les onze del matí en el carrer Joan Carles Primer de Blanes. No hi ha ni un núvol, fa calor, i la vintena d'activistes de la PAHC (Plataforma d'Activistes per l'Habitatge i contra el Capitalisme) celebra davant del portal del bloc de pisos on viu Marta (36 anys) amb els seus cinc fills menors d'edat -Matilde (13), David (10), Tatiana (6), Isac (3) i Rebeca (18 mesos)-, l'aturada in extremis del seu desnonament. Poc abans de les 11 hores es confirma la notícia i s'escolta el « Sí se puede, sí se puede», que ressona pel carrer. Ara té seixanta dies més de «tranquil·litat».

La intervenció de l'Ajuntament -governat per ERC i Blanes en Comú Podem- i la pressió dels activistes permet allargar l'agonia d'aquesta família que resideix des de fa dos anys al municipi i que demana poder-s'hi quedar en condicions dignes. L'habitatge en qüestió és propietat d'un fons anomenat Apple House. Des de la PAHC lamenten que davant la manca d'habitatge social que hi ha al municipi i l'amenaça del pròxim desnonament, l'alternativa representi una habitació d'hostal: «Si a la pròxima no hi som a temps, no hi ha pisos socials, i l'alternativa és una pensió. Què costaria això? Què costa una pensió i què costa un lloguer social?», qüestionen des de la plataforma.

Rebeca (18 mesos) contempla el panorama al seu voltant des dels braços de la seva mare, que reivindica «un lloguer digne»: «Si et dic la veritat, no tenia alternativa. Pisos no n'hi ha, els lloguers són molt cars i no saps on anar tampoc. Ningú m'ha ajudat mai i els meus pares no poden». La Marta explica que el covid-19 li ha truncat els plans de treballar en el sector turístic aquesta temporada d'estiu, ara treballa esporàdicament netejant cases i està buscant feina. Apunta que aquest no és el seu primer desnonament, «a Barcelona em va passar el mateix» i lamenta que tot i no pagar «encara que no destrossis el pis i el tinguis arreglat i net, si decideixen que marxis al carrer, doncs hi vas». «Jo només vull una feina i un pis digne. No vull estar marejant els meus fills amunt i avall. I m'agradaria aconseguir-ho...», conclou.

Pels volts de quarts d'una, la «minicelebració» per l'aturada s'acaba. Els activistes i els veïns que s'han concentrat per aturar el desnonament recullen els cartells, pleguen les samarretes amb l'estampa de la plataforma i enfilen, carrer amunt i s'escolta un «fins aviat» i recorden que la «tranquil·litat» només serà de 60 dies. La mare i els fills s'acomiaden i enfilen les escales del bloc de pisos cap a «casa» seva.