Quan un jove Paco Frutos que canviaria la història de la fàbrica i de Blanes. Una lluita per la defensa dels treballadors a la qual va dedicar tota la seva vida i que va mantenir activa fins diumenge passat, quan va morir als 80 anys a Madrid a causa d'un càncer. «Era un home senzill, molt lluitador, molt obrer i molt intel·ligent», recordava ahir Maxi Antequera, qui juntament amb l'històric dirigent sindical del PCE i el PSUC va crear el sindicat obrer a la tèxtil blanenca.

Tot i els anys transcorreguts, Antequera recorda vivament com era la vida a la fàbrica. «Es treballaven els diumenges i a les nits, el menjar era car i dolent i les condicions econòmiques i de salut eren pèssimes», relata. A Frutos el va conèixer l'any 1965. Ho recorda bé, perquè -assegura- va suposar un abans i un després per als treballadors de la tèxtil, però sobretot per a ell. «En Paco recollia signatures contra la llei Sindical de Solís i vaig pensar que aquell noi era comunista», subratlla, després de puntualitzar que Frutos era membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de l'any 1963.

Junts van començar a organitzar assemblees i reunions d'amagat, repartien octavetes i pamflets on animaven els treballadors a lluitar pels seus drets i van organitzar el sindicat Comissions Obreres clandestinament. «En Paco era el motor del canvi a la fàbrica», assegura Antequera, qui destaca que va ser durant aquells anys que van aconseguir que se'ls pagués una prima per treballar els diumenges, que s'abaratís el menjar i que es negociessin convenis laborals. «La seva carrera sindical va començar a la Safa», afegeix Antequera, qui recalca que el pas de Frutos per la tèxtil en va suposar un de gegant per al sindicalisme de Blanes i del territori gironí. Va ser durant l'època que va treballar a la fàbrica blanenca quan Frutos es va convertir en un dels creadors de Comissió Obrera de la comarca del Maresme.

El 1969, però, va ser acomiadat de la fàbrica. Tot i això, la seva determinació per millorar la situació laboral dels treballadors de la tèxtil no va minvar i des de fora va seguir organitzant vagues i accions per acabar amb la precarietat en la qual seguien treballant els seus excompanys. Activitats que van provocar la seva detenció i estada a la presó de Girona per acusacions per les quals va quedar absolt. Una estada que, segons el seu company de lluita a la Safa, suposaria l'inici d'una carrera que el portaria a ser secretari general del PCE de desembre de 1998 a novembre de 2009 i diputat per Esquerra Unida al Congrés des de 1993 fins al 2004.

També el recorda l'exregidor blanenc d'ICV-EUiA, Joan Salmeron, qui va coincidir amb ell, sobretot després de l'escissió del PSUC, ja que la gran majoria d'afiliats de Blanes -on s'incloïa Salmeron- i de Calella -que dirigia Frutos- van optar per seguir la tendència leninista. «Sovint treballàvem plegats, i en Paco era un home proper i amable. Un camarada», remarca l'expolític blanenc.

Sindicalista fins al final

Paco Frutos va dimitir com a coordinador de la Comissió Permanent després dels mals resultats d'IU a les generals de 2008. Aquell mateix any va anunciar que no es presentaria a una nova reelecció com a secretari general de PCE. Des de llavors, es va mantenir allunyat de la política i la seva última aparició pública va ser el 29 d'octubre de 2017, quan va participar en la manifestació celebrada a Barcelona per la unitat d'Espanya, convocada per SCC, un acte en el qual va ser un dels oradors.

«Parlàvem cada setmana per telèfon de sindicalisme i política i sempre va mantenir un tracte proper, senzill i va portar una vida de lluita sense luxes», alaba Antequera, qui recorda que Frutos va lluitar fins al seu últim alè i que quan la setmana passada li va trucar i li va recordar la frase de Juan Negrín que deia que «resistir és vèncer», Frutos li va contestar: «Resistirem fins al final».