Comparteixo una fideuà amb un company metge. Compartim des de fa molts anys una bona amistat. I compartim, també, una admiració mútua: jo vers la seva gran professionalitat, dedicació i prestigi, fins i tot en l'àmbit internacional, i ell vers les meves afeccions i activitats culturals. El meu amic és un perfeccionista. En la seva consulta es podrien emmirallar molts serveis (pediàtrics) del país. Els seus coneixements sempre estan al dia. I la tecnologia que utilitza va sovint unes passes per davant de molts centres públics i privats.

Aquests darrers mesos, m'explica, no ha dormit tan bé com de costum. El coronavirus ha donat voltes pel seu cap i per la seva vida, en multitud de vessants: treballant a peu de canó i no resignant-se a la visita telefònica, esmerçant-se en la protecció del personal del seu centre, dels seus pacients i familiars, dissenyant estratègies de diagnòstic, de seguiment, de quarantenes, etc. Si algú en molts quilòmetres a la rodona de Blanes ha procurat saber tot el que calia en cada moment de l'evolució, el control, el tractament, la prevenció de la infecció per coronavirus ha estat ell.

Em parlava de tot això, amb la seva vehemència habitual mentre la fideuà anava desapareixent de la paella. La mateixa vehemència amb la qual, tot seguit, m'ha transmès el seu desencís davant la pèssima gestió que han fet i segueixen fent els polítics i gestors catalans de la pandèmia. «No pot ser que telefoni al Clínic, a la Vall d'Hebron i a l'Hospital del Mar preguntant quin criteri i/o protocol fan servir a l'hora de fer una PCR i a tots tres llocs els criteris siguin diferents!». Tot seguit, deixa clar que no és cap crítica vers els professionals d'aquests centres sinó sobre els qui haurien d'establir unes directrius clares, precises i entenedores per tot el territori. «No, ni tenim ni hem tingut mai la millor sanitat del món. Li netegen la cara, l'entrega i la professionalitat dels sanitaris que hi treballen. Això, tot i haver estat deixats de la mà de Déu en els moments més àlgids de l'epidèmia, exposats a una infecció que va fer estralls en la salut de molts d'ells i se'n va emportar uns quants a l'altre barri».

Amb el meu amic mantenim posicions lleugerament confrontades (menys allunyades del que a priori podria semblar) sobre la conveniència d'una Catalunya independent i les estratègies per arribar-hi. En canvi, compartim plenament una idea: des de fa molt temps, però, ara més que mai (amb les excepcions que vulgueu) governen i gestionen aquest nostre dissortat país una colla d'amateurs i/o incompetents.