Aquesta setmana ha començat l'activitat esportiva a l'IES Serrallarga de Blanes. Des de fa uns anys, els alumnes d'aquest centre poden escollir entre educació física i vela gràcies a un acord amb el Club Vela Blanes, el veterà i prestigiós club nàutic selvatà. El seu nom fa honor a l'esperit dels fundadors, encara que actualment les embarcacions de motor depassin, de molt, el nombre de velers.

Els confesso que el meu cor ha estat sempre més a prop d'un altre institut blanenc: l'IES Sa Palomera. Allà van estudiar els meus fills, allà vaig conèixer i vaig fer amistat amb professors de la meva quinta i allà va seguir creixent El Mirall, el meu grup de teatre, després de la seva primera etapa al col·legi Joaquim Ruyra (la Vila). Reconec, però, que aquests últims anys l'IES Serrallarga ha sabut endegar propostes i alternatives molt llamineres per atraure alumnes.

La vela n'és una. Tot i que durant molt temps s'ha considerat elitista, la vela és un esport complet i educatiu, que tant es pot practicar en solitari, com en petits tàndems de 2-3 components, o en equips de 8-10 tripulants, quan es tracta de velers d'alta competició. A més, algú que hagi tastat o practicat la vela, ja és algú guanyat per la causa del respecte a la natura i, més concretament, de la preservació dels mars i oceans.

En aquests temps incerts, on una carrera o uns estudis convencionals no són garantia de guanyar-te la vida, poder adquirir habilitats i coneixements en activitats no reglades ni estrictament acadèmiques, suposa un plus en la formació del jovent. Sense anar més lluny, el meu nebot, el blanenc i arquitecte Aleix Gelabert ha pogut reconduir la seva activitat «laboral» cap a la navegació professional, on és reclamat sovint per participar en competicions de primer nivell: Barcelona World Race, Minitransat 650, 52 super-sèries.

M'arriba una informació: com a tants altres centres del país, també al meu estimat IES Sa Palomera, enguany han suprimit les activitats extraescolars. Una d'aquestes, el taller de teatre, que, amb 5-6 alumnes s'impartia en un espai prou ampli com és el gimnàs del centre. Llàstima! Al cap dels anys no saps on et portarà la vida ni com hauràs de guanyar-te les garrofes. És per això que penso que els centres formatius no haurien de relegar o infravalorar les activitats i propostes, diguem, paral·leles, no acadèmiques, no reglades, ni en temps de pandèmies. Molts alumnes hi poden trobar la llum, l'espurna, la vocació que acabi omplint les seves vides. La passió que, potser fins i tot al cap dels anys, els doni de menjar.