18 de octubre de 2020
18.10.2020
Diari de Girona

Adeu al soldat caigut en batalla

Armen Knyazyan reposarà per sempre al cementiri modernista de Lloret de Mar, però la terra que el cobreix és armènia

18.10.2020 | 00:25
Dos sacerdots de l'Església Armènia van oficiar la cerimònia, celebrada al mateix cementiri de Lloret de Mar

Armen Knyazyan, conegut i respectat empresari lloretenc, va agafar les armes per anar a defensar el seu país, Armènia, en la guerra que manté contra Azerbaidjan. La mala fortuna, o les coses de la guerra, va fer que el vehicle en què viatjava fos destruït per un projectil, i l'empresari va perdre la vida. Després de dies de burocràcia per portar el cos, ahir va ser enterrat multitudinàriament a Lloret de Mar

Si la vida es valora per la quantitat de gent que convoques en la mort, no hi ha dubte que la vida d'Armen Knyazyan va ser plena. Empresari molt conegut a Lloret de Mar, amb restaurants en aquesta localitat i a Barcelona, va morir el setembre passat defensant el seu país, Armènia, en la guerra que manté contra Azerbaidjan. Knyazyan, de 46 anys, no havia fet el servei militar, i considerava que devia alguna cosa al seu país. Així que va deixar la vida còmoda i regalada que duia a Lloret i se'n va anar a la guerra. Fa uns dies, un projectil va impactar de ple contra el vehicle en què viatjava amb tres ocupants més. Tots van morir. Ahir, al cementiri de Lloret, entre hipogeus modernistes, uns 300 armenis vinguts de tot Europa –més alguns catalans que el coneixien– van acomiadar el que ja consideren un heroi. El taüt que contenia el cos d'Armen va arribar al cementiri a espatlles de familiars i amics, escortat per banderes d'Armènia i per dues fotografies del difunt, una d'elles vestit de militar. Un aplaudiment eixordador va anunciar la seva arribada. Milers de roses blanques i vermelles encatifaven el cementiri.

Sota un sol més primaveral que tardorenc, homenassos als qui la roba negra no aconseguia dissimular la musculatura ploraven com nens mentre la filla de Knyazyan es dirigia als presents, explicant-los que, remenant la roba del seu pare, aquell mateix matí havia trobat una postal que no havia tingut temps d'enviar-li, dirigida a ella. Hi havia escrita una sola frase: «Quan la voluntat és gran, els obstacles són petits».

Les forces de seguretat catalanes no estaven del tot tranquil·les. A Catalunya hi ha també una comunitat de ciutadans d'Azerbaidjan, i hi havia el temor que es presentessin al funeral, convertint Lloret de Mar en una sucursal de la guerra per l'Alt Karabaj. Els Mossos d'Esquadra van muntar un operatiu discret, si per discret hi entenem que no hi havia agents d'uniforme, però no costava gaire d'identificar la desena llarga que, de paisà, estaven a l'exterior i a l'interior del cementiri mentre es duia a terme la cerimònia. Alguns dels assistents van agrair off the record a aquest periodista el respecte que van mostrar els policies durant tota l'estona, malgrat que la reunió de gent al cementiri contravenia clarament les recomanacions contra la pandèmia.

La gran quantitat de gent va ser la que va aconsellar fer la cerimònia a l'exterior de la capella. Dos sacerdots cristians apostòlics –un d'ells, el representant d'aquesta religió al Vaticà i l'altre, vingut des de Madrid–, religió oficial del país, van oficiar el funeral, amb cants i sermons en llengua armènia. Tot seguit, el fèretre –sempre a espatlles de familiars i companys– va ser traslladat a lloc on reposaria, dins del mateix cementiri. «Sempre enterrem els morts a terra» m'explicaria més tard un amic de la família. La terra amb què es va cobrir el taüt va ser portada expressament d'Armènia, perquè Knyazyan estigués sempre més en contacte amb ella. Els plors del seu pare, un armeni de cabell blanc, gros com un armari, retronaven en el silenci del cementiri de Lloret com els udols d'un vell llop, mentre la terra queia sobre el fèretre. Ni els morts que ens envoltaven ho podien suportar. La mare va haver de ser ajudada, a punt de la lipotímia. La terra armènia anava caient sobre la fusta, tothom volia llançar-ne un grapat.

Àpat de comiat

«Quan un armeni mor, ofereix un àpat als que queden, com va fer Jesús abans de morir», em va explicar un dels assistents, confirmant que el poble armeni és un poble molt religiós. La comitiva del cementiri, i molts més –diuen que entre elles l'ambaixador armeni a Espanya– van passar per un dels restaurants del difunt, on se'ls va oferir un àpat típic del seu país –pollastre bullit, verdures, olives, bolets...– i on es va brindar en memòria d'Armen, deixant clar que «el restaurant està tancat al públic, tal com diu la normativa, però celebrem un acte privat». Homes i dones en menjadors diferents, com mana la tradició, «així cadascú parla de les seves coses».

Amb vodka, per descomptat. Un dels cambrers em va assegurar que havien servit 320 ampolles de vodka. «I del bo», va afegir. Que van ser 321 amb la que van insistir que m'endugués a casa, en memòria del soldat que va deixar la vida als camps d'Armènia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit