A propòsit del meu article de la setmana passada, s'han posat en contacte amb mi alguns lectors (selvatans i no selvatans) per qüestionar-me, ni que sigui mínimament, la reivindicació que feia a l'accés de boscos locals i de pobles veïns, donada la mínima possibilitat de contagiar i/o contraure coronavirus en espais naturals i oberts. Es queixaven aquests lectors (propietaris de boscos o finques arbrades) que, aquesta tardor més que mai, han patit en les seves propietats la falta de respecte i civisme de moltes persones.

Tanques aixecades o trencades, accessos tallats per vehicles aparcats sense cap mirament, arbres i arbustos malmesos, deixalles de tot tipus han augmentat exponencialment durant aquesta segona onada de pandèmia.

Bars, restaurants, cinemes, teatres, poliesportius i tants altres espais lúdics i d'esbarjo tancats, han abocat cap a la natura, a banda dels que acostumem a anar-hi, molts ciutadans d'aquells que no saben distingir un pi d'una alzina surera.

Tenen raó en les seves queixes aquests particulars que, majoritàriament (no pas tots), procuren fer un bon manteniment dels seus boscos, al mateix temps que obtenir-ne algun rendiment: llenya, fusta, pinyes, suro, mel, etc.

A la Selva Marítima tant als boscos que voregen la C-63 entre Lloret i Vidreres com als que hi ha al llindar dels termes municipals de Blanes, Tordera i Palafolls no cal caminar més de 100 o 20 metres per topar amb algun abocador il·legal. La varietat de deixalles és inacabable: runes i materials provinents de la construcció, vehicles desballestats, restes alimentàries de tot tipus, llaunes, ampolles, cartutxos i les andròmines més inversemblants que us pugueu imaginar.

Aquesta darrera setmana, a prop de l'ermita de Sant Ponç, a mig camí de Tordera i Hostalric, amb un company de passejades micològiques vàrem fer una troballa ben especial: una vintena de grans capses de cartró plenes de restes vegetals. Ens hi vàrem apropar i l'olor que desprenien (tot i no ser experts en el tema) no oferia cap dubte, es tractava de tiges i plantes de marihuana que després de guardar les fulles algú havia col·locat dins les caixes i llençat en un dels indrets boscosos més amables i harmònics entre la Selva Marítima i l'Alt Maresme.

Algú podria pensar de qui cultiva, negocia i trafica amb substàncies il·legals, que no és esperable un comportament respectuós amb el medi natural. No crec que les coses vagin només per aquí. L'incivisme i la falta de cultura mediambiental estan molt estesos.

La pandèmia, que en alguns aspectes ha fet aflorar comportaments i valors ciutadans remarcables, segueix posant en evidència el llarg camí que queda per recórrer en altres. L'estima, la cura i el respecte per la natura (sigui en un espai públic o privat) n'és un.