Des del mes de març em sento com una volva de neu enganxada a una gran pilota que va donant voltes sense parar, una mena de «dia de la marmota», aquell film de principis dels 90 protagonitzat pel gran Bill Murray i Andie McDowell, amb l'afegit del risc de contagiar-te del maleït covid.

La tardor ha arribat; permeteu-me, però, que recomani la tardor a la Selva, tant a la muntanya, com a la plana, com a la costa. Al peu del Montseny, els colors de les fulles són espectaculars; a la plana, el sol de tardor és enlluernador; i a la costa, sembla que no hagi passat el temps. Això ho podrem fer si ens alliberen del confinament de cap de setmana, és clar, que per cert: per què en diuen horari de mobilitat reduïda, quan és més clar « toque de queda»? En fi, podent complicar-ho, per què s'ha de fer fàcil? Això és el que es fa darrerament i em fa la impressió que és també la manera de fer de més d'un polític.

Vaig tenir l'oportunitat, aquest estiu, de fer un bon esmorzar en companyia d'un bon amic. Era a mitjans d'agost, però per les persianes baixades que hi havia, la facilitat d'aparcar i la poca gent a la platja, podria ben bé ser Lloret al mes de febrer.

La situació social és complicada de gestionar i més ara amb bars i restaurants tancats. Us trobo a faltar! Però la situació econòmica en l'àmbit turístic i de serveis sembla que està agafant mides de diplodocus en comparació amb una formiga.

Aquest company em comentava la dificultat d'enfocar, per una població turística que no ha treballat en tot l'any (ni Setmana Santa, ni estiu, ni Imserso) la cobertura a tots els seus ciutadans, que són molts els que viuen del turisme. Dins d'aquesta conversa hi surt l'expressió «això passa per posar tots els ous al mateix cistell».

Es va fer el silenci. En part té raó, un municipi que sempre juga al mateix té aquests riscos; però qui ens havia de dir que viuríem una situació d'aquestes tràgiques dimensions?

L'estiu ha passat com la bola de neu que us comentava a l'inici de l'article, i ha arrasat un sector econòmic dels més importants i pal de consistència de moltes famílies i empreses de la Costa Brava.

Ai, els ous! Els municipis que els han amuntegat durant anys al mateix cistell i aquesta temporada no serviran ni per fer una truita, sense entrar a parlar de la qualitat de les gallines.

La majoria sap que les gallines de pagès, al seu aire, amb el seu espai i amb una alimentació sana, fan ous de millor qualitat que unes que es passen nits dormint 400 al mateix hotel, perdó, volia dir granja.

La màxima és: qui serà el primer en apostar per un canvi? Conec molts municipis i força alcaldes i regidories, i n'hi ha de tots colors, com a la vinya del senyor: des d'aquell o aquelles que només vol créixer en habitants, passant per aquell que només fa que impulsar projectes -quan es podia- de dubtosa viabilitat, d'altres que van fent sense fer res i els darrers que tenen una planificació a anys vista de com volen o s'imaginen els seus municipis.

Aquesta pandèmia no ha acabat i trigarà encara mesos. Ara, el que ha passat a tots nivells és per fer-se replantejar què vols ser quan siguis gran i si tornaries a posar els ous al mateix cistell. I com deia la gran campanya de la cançó de l'ONCE, «no me llames iluso porque tenga una ilusión».