Coincidint amb els aldarulls de Barcelona i a altres llocs de Catalunya, es va produir fa pocs dies un incident violent a la Cellera de Ter que va enfrontar joves d'Anglès i Bescanó i va acabar amb diversos ferits i alguns cotxes cremats. Experts, sociòlegs, politòlegs, tertulians, opinadors, etc. coincideixen que les manifestacions violentes que protagonitzen els joves no s'han d'entendre només com a protestes puntuals, com ara la que ha esclatat amb l'empresonament del raper Hasél. Hi ha un malestar difús entre el jovent que va in crescendo.
Algunes de les imatges de la Cellera, tot i tenir un desencadenat diferent, m'han semblat una rèplica en miniatura del que hem vist a les ciutats: aglomeració de gent incomplint les normes anti-covid, violència física, violència envers objectes i vehicles, violència verbal extrema (amenaces de mort). Resulta impactant la veu ?arrossegada possiblement per l'efecte d'algun psicòtrop? del qui filmava les imatges dels cotxes incendiats, instant a «matar els de Bescanó».
El lamentable (sobretot musicalment parlant ) raper lleidatà instiga en les seves lletres que es vagi a matar gent. Els manifestants de Barcelona van estar a punt de socarrimar un policia municipal dins un cotxe patrulla. Durant la «festa» de la Central de Can Ribes (la Cellera) les amenaces de mort, com ja he dit, van ser també protagonistes. Hem vist cridar, als manifestants en general i uns quants vàndals en particular, contra la policia, contra la monarquia, contra els governs, contra tot... i destrossar mobiliari urbà i comerços i saquejar el que poden. Tot plegat fa una mica de por.
D'altra banda, hi ha també molts joves, treballadors i estudiants, formats o en formació que des de llocs i maneres de fer diverses reivindiquen pacíficament canvis profunds en el funcionament de la societat. Una societat que els aboca a un present (i a un futur) personal, econòmic... precari o fins i tot paupèrrim.
Els governants i els ciutadans adults i/o assentats hauríem de tenir-los més en compte del que ho fem. No pas donant-los peixet, sinó formació, feina i oportunitats. No pas intentant convertir-los en xaiets adotzenats, sinó donant-los veu i veritable protagonisme social. No pas deixant passar anys i legislatures esperant que la bonança torni per art de màgia.
Hi ha molt fariseisme, molts taps, molta injustícia, molta demagògia?tant a Catalunya com a l'estat espanyol? en el tractament que es dispensa als nostres joves.
Si no es comença de veritat a treballar i fer polítiques perquè tot això canviï, a curt o mitjà termini, no ens quedaran arguments per atribuir la ira, el vandalisme i la violència només a quatre eixelebrats antisistema.
