No és casualitat que algú bategés la nostra comarca amb el nom de la Selva. A la seva riquesa forestal ,tant pel que fa a espècies com el que fa a superfície boscosa, només li fan la competència algunes comarques pirinenques. Ens aquests temps en el que patologies diverses, noves o antigues, físiques o psíquiques trasbalsen la salut de molta gent, la nostra és una comarca ideal per experimentar els beneficis d'un nou i barat tractament que s'ha posat de moda: el «shinrin yoku» (banys de bosc). De fet no és altra cosa que passejar pel bosc sense presses, parlant amb els arbres i respirant profundament de tant en tant! Qui ens ho havia de dir! Al pas que anem algú tornarà a inventar la «garlic soup» (sopa d'all ). Ironies a part, un dels paratges en el que ni els blanencs ni els que ens visiten podem anar a fer «shinrin yoku» són els jardins i l'extensa finca de Pinya de Rosa. D'una banda, perquè pertanyen a un propietari particular. De l'altra i, segurament la més lamentable, perquè amb el pas dels anys s'ha anat degradant de tal manera que els que s'atreveixen a endinsar-se-hi expliquen que s'ha convertit en una veritable selva. Camins, senders, corriols han desaparegut envaïts per una vegetació mediterrània exuberant i descontrolada. Els antics edificis que va construir la família Riviere pateixen, també, una degradació al llindar de la ruïna.

Pinya de Rosa està fent bons dos refranys castellans : «Entre todos lo mataron y él solito se murió» y « hacer como el perro del hortelano que no come ni deja comer». Vàrem ser molts els qui de manera entusiasta vam donar suport a la plataforma Salvem Pinya de Rosa i els qui després vàrem celebrar la seva declaració com a PNIN. D'alguna manera, es protegia el paratge de la transformació en una macrourbanització amb complex hoteler inclòs. Dues preguntes quedaven a l'aire. Qui faria el manteniment de la finca? Amb quins recursos econòmics?

El pas dels anys ens ha donat una resposta lamentable: ningú. En algun moment, el nou propietari, que ja havia renunciat a fer un substanciós negoci urbanístic, va demanar poder reservar un espai per construir-hi un habitatge modern i confortable per a ell i la seva família. Una aspiració raonable. No se'n va sortir. Aquí som de tot o res. Ningú va tenir prou visió política ni prou ma esquerra per arribar a un acord que li permetés gaudir d'un bocí de la seva propietat i que com a contrapartida es comprometés a fer el manteniment de la seva totalitat.

Ara, el propietari, fastiguejat l'ha posat en venda. Ni l'Ajuntament de Blanes, ni la Generalitat tenen prou diners per pagar-la. El pas del temps no farà altra cosa que seguir degradant-la i fer-la inaccessible. Als blanencs i als lloretencs sempre ens quedaran paratges com el Santuari del Vilar o Sant Pere del Bosc per anar a fer els banys de natura. Perfumats, això sí, amb una mica de monòxid de carboni, si s'acaba perpetrant el disbarat ecològic de la perllongació de la C32. Qui no es conforma es perquè no vol.