«És evident que l’acusat menteix», subratlla la sentència de la secció tercera que ha condemnat a 14 anys de presó el professor de dansa de Vidreres, J. P. G., acusat d’abusar sexualment del seu alumne de 10 anys.

El tribunal considera acreditat que durant dos anys el processat va sotmetre el menor a diversos tocaments i abusos «pràcticament a totes les classes». I tal com va relatar la mateixa víctima durant el judici, durant aquells dos anys, anava dos o tres cops la setmana al domicili de l’acusat per tal que l’ajudés a superar uns exàmens de ball. Això suposa un càlcul d’entre «cent i dos-cents» episodis d’abusos, que la sentència considera clau per aplicar la màxima pena que les acusacions demanaven per diversos delictes contra la llibertat sexual.

D’aquesta manera, el tribunal valida la tesi de les acusacions, que sostenien que el processat va guanyar-se la confiança de la família del menor i va començar a fer-li classes el novembre de 2016. Poc temps després d’haver començat les sessions, dos o tres mesos segons manté la sentència, «el processat va començar a fer-li preguntes sobre temes sexuals i a canviar-se de roba davant seu». Tot plegat, «després de guanyar-se la confiança del menor i aprofitant que no hi havia ningú més al domicili». Més endavant, la sentència subratlla que «va començar a exhibir-li les revistes pornogràfiques que tenia al domicili, un fet que va arribar a ser habitual». Mentre ensenyava les fotos a la víctima, també es tocava «amb la finalitat d’obtenir una satisfacció il·lícita dels seus impulsos sexuals».

Una mentida «evident»

La sentència indica que no hi ha «cap motiu» per pensar que la víctima podria haver-se mogut per un ànim de venjança, perquè la relació de la família amb l’acusat era «bona». De fet, totes les parts van assegurar durant la vista que hi havia «molta confiança», i el mateix acusat «no va saber trobar cap motiu» que expliqués la denúncia.

A més, una part de la declaració de la víctima «l’ha corroborat el mateix acusat», manifesta la sentència, perquè durant el judici va admetre que li havia ensenyat «cinc o sis vegades» revistes pornogràfiques. Amb tot, va matisar que va ser el menor qui les va trobar, i que li feia preguntes de caràcter sexual que ell contestava «de bona fe».

«Si no fos per la gravetat dels fets, la resposta quasi es podria qualificar de còmica», titlla el tribunal, que recorda que «el processat era un adult de setanta anys que en aquell moment era el seu professor, i per tant el responsable de la seva custòdia». Així, «no va fer res per persuadir-lo, i reconeix que ni tan sols va explicar-ho als seus pares». Per això, conclou que «és evident que el processat menteix», perquè si hagués obrat de bona fe, ho hauria posat en coneixement dels seus pares. «Això és el que hagués fet qualsevol professor que actués com a tal». S’evidencia, doncs, que la intenció de l’acusat era «predisposar-lo i convèncer-lo que aquelles pràctiques eren admissibles i naturals».

Un altre dels motius que permeten al tribunal aixecar la presumpció d’innocència de l’acusat és el fet que la víctima donés tants detalls del físic de l’acusat. «Tenint en compte que aquest va negar haver-se despullat mai davant seu, només deixa una opció possible, que és que la víctima ho veiés amb els seus propis ulls».

El tribunal també assenyala que la víctima ha patit una afectació psicològica arran dels fets, «no només al seu caràcter, sinó en els seus resultats escolars i en el seu comportament».

La sentència, que encara no és ferma, condemna l’acusat a un delicte abusos sexuals, un delicte d’exhibicionisme i un delicte d’exhibició de material pornogràfic. També haurà de pagar 30.000 euros d’indemnització pel dany moral. De cada delicte ha aplicat la pena més elevada, i de fet, sosté que si se li hagués demanat la pena superior en grau pels abusos, «la sala possiblement hauria atès la seva petició» per l’elevat nombre d’abusos que va patir la víctima.