Arbúcies, Riells i Viabrea, Breda i Sant Feliu de Buixalleu són els municipis de la nostra comarca que tenen el seu terme municipal total o parcialment dins el Parc Natural del Montseny. Aquesta és des de fa pocs dies la nova denominació d’un parc que fins ara era el Parc Natural del Massís del Montseny. Diuen que el nom no fa la cosa, però en tot cas no resulta tan llarg escriure’l. Desconec si el canvi, tal com passa amb els canvis de nom d’algunes conselleries de la Generalitat, comportarà despeses significatives (gairebé 180.000 euros per conselleria modificada) En tot cas és un canvi, asseguren els responsables, que va associat a una ampliació dels límits i un reforçament de la protecció. Asseguren també, i cito textualment, que «farà possible la conservació del patrimoni natural i cultural amb l’aprofitament dels recursos i les activitats de les persones que hi viuen». No podria ser d’altra manera: la gent que viu dins el parc necessita habitatges dignes, feina, comunicacions, serveis, etc. Seria difícil entendre un parc natural tan extens com el Montseny com una reserva índia en la qual els aborígens fossin només un pintoresc i antropològic complement decoratiu de l’entorn natural.

Tot plegat m’ha tornat a fer reflexionar sobre la situació actual i el futur del blanenc paratge de Pinya de Rosa. Un PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional) que, a diferència del Montseny -ENP (Espai Natural Protegit), ZEC (Zona d’Especial Conservació) i Reserva de la Biosfera-, si no es troba i consensua una solució entre les diferents parts implicades (Generalitat, Ajuntament de Blanes i propietari), està abocat a una degradació encara més intensa i lamentable que la que presenta actualment.

Tret que alguns dels estaments públics implicats (municipi i Govern català) puguin acabar destinant-hi una inversió prou significativa, cosa que ara mateix sembla poc probable, la clau de la regeneració de Pinya de Rosa podria estar en mans del propietari. Un propietari que amb tota certesa no estava ni està disposat a viure-hi, tanmateix, com els indis, dins uns tipis, i servir de diversió i entreteniment per als visitants del, també, minvant jardí tropical.

En el paràgraf que he esmentat al començament «fer possible la conservació... amb l’aprofitament dels recursos i les activitats de les persones que hi viuen (o hi volen viure)» potser hi hagi la clau per encarar i solucionar el futur de Pinya de Rosa. De moment segueix el deteriorament envoltat de declaracions i discursos estèrils i posicionaments confrontats. Potser, els temps d’encontres i consens van passar de llarg i ara queden ja massa lluny. Malauradament.