Fa pocs dies vaig menjar una paella valenciana a Girona-ciutat. Amb els seus garrofons i les seves bajoques, una mica de pollastre i una mica de conill. La vaig trobar boníssima. El restaurant, que no mencionaré per no fer publicitat des d’aquestes ratlles, oferia una proposta ben extensa. Almenys vuit o nou arrossos secs, vuit o nou més de melosos i encara algunes variants de fideuà.
Per a mi era la primera experiència, però l’amic que me’l va recomanar i el freqüenta de tant en tant m’explica que, siguin secs o melosos, els arrossos que menja allà sempre són molt bons i estan en el seu punt de cocció. El preu de les diferents especialitats, euro amunt euro avall, és comparable amb els arrossos i paelles que la majoria de restaurants ofereixen a Blanes, Lloret, Tossa i a tants altres pobles de la Costa Brava.
No vull pas afirmar que no hi ha restaurants de paelles o «menús paella» on cuinin un producte digne. N’hi ha uns quants. Però la majoria de propostes de la restauració (turística o no) de la Costa Brava, pel que fa als arrossos, acostumen a ser d’una marcada mediocritat. Paelles i arrossos fets a partir d’un sofregit o «marca» (porció de sofregit que correspon a cada ració) estàndard i d’un brou també estàndard representen «el nostre pa de cada dia». Bé, els nostres arrossos de cada dia.
Vivim en un país en el qual massa sovint el producte que s’ofereix no té res a veure amb el que s’anuncia. I no només en el món gastronòmic. Sense anar més lluny, la setmana passada L’Aula de Teatre de Tordera i l’Escola de Dansa Municipal oferien el seu treball de final de temporada. El somni d’una nit d’estiu, resaven els fulletons i uns enormes cartells. Un taller o un grup pot fer la dramatúrgia que vulgui per adaptar una obra a les seves necessitats, però si retalles o amputes algunes de les parts més emblemàtiques (els artesans i les seves escenes no van aparèixer mai!) has d’anunciar-ho d’una altra manera. Per respecte als qui coneixem l’obra, als qui no la coneixen i, també, a Shakespeare. No costa res posar «Versió lliure del Somni d’una nit d’estiu» o «Adaptació del Somni», etc.
Tornant a la manduca, són molts els bars i restaurants que haurien d’anunciar el pa torrat o el pa amb tomàquet que ofereixen per acompanyar o començar un àpat amb més precisió: «Pa socarrimat, pa incinerat, pa amb tomàquet de llauna, pa sucat amb tomàquets que no suquen, etc.».
El problema de tot plegat és que la majoria de ciutadans encara no hem adquirit l’hàbit de protestar (això sí, amb educació) quan ens donen gat per llebre. O una paella marinera amb sofregits indesxifrables, coccions errònies, musclos mig buits, cloïsses nanes mig obertes i sèpia, gambes i/o escamarlans congelats de quilòmetre deu mil.
