Hi ha records que el pas del temps no esborra. Les actuacions d’Esteban de Balt al seu local «Los Tarantos» van suposar en les darreries del franquisme una alenada de frescor, d’antipuritanisme i de transgressió inoblidables. Si els parlés d’un local del Paral·lel barceloní la cosa potser no tindria tant de mèrit. Però el local de l’Esteban estava ubicat en un dels carrers més «pagesos», menestrals i tradicionals de Blanes: el carrer Raval. Allà, turistes de tota Europa i blanencs de soca-rel vàrem gaudir de la seva veu, dels seus acudits pujats de to, de les seves camises cenyides, escotades i farcides de lluentons, de la seva ambigua i amanerada gestualitat... durant dues o tres dècades.

«Los Tarantos» va tancar. Fa anys. Molt abans que l’Esteban deixés un Blanes que, segons ell, no va valorar mai prou la seva qualitat artística, per intentar un segon «revival» (truncat per la malaltia) a Lloret de Mar. Molt abans que ens deixés definitivament, per triomfar en alguna estrella de l’univers del més enllà.

Aquesta setmana passada vaig poder assistir al tancament simbòlic d’un altre local emblemàtic: el «Gardènia». Només durant dos dies la troupe de Vanessa van Durne dirigida per Alain Platel va emocionar i sotragar l’esperit dels espectadors que omplíem el Teatre Municipal de Girona.

Un espectacle de teatre verité on tots els artistes, transexuals bregats en mil batalles (no totes guanyadores) i en cent locals (no sempre de prestigi) del cabaret i la bohèmia europees, ens van captivar amb les seves cançons, les seves subtils coreografies, la càlida sensualitat dels seus cossos madurs i els seus vestits de lluentons.

Les paraules per definir-lo han estat manllevades d’un altre cronista que va tenir, també, la sort veure’ls: autèntic, íntim, universal, apoteòsic, pell de gallina.

Ara que les temporades regulars de tants i tants municipis i teatres gironins en particular i catalans en general, es configuren amb la programació de produccions comercials mediàticament sobrevalorades, però sovint insuportablement vàcues, pretensioses i/o reiteratives, haver pogut assistir a l’exercici de veritat i de despullament personal i artístic de la «colla» de «Gardènia», m’ha proporcionat una dosi d’emoció i adrenalina enorme. Tan gran que, per moltes mediocritats que pugui veure aquests propers mesos, no em faran perdre la devoció, la passió que em provoca el teatre. El teatre fet amb sensibilitat, des de les entranyes i amb les entranyes. Escasseja, però de tant en tant, encara en pots trobar.

Gràcies Esteban, gràcies gent de «Gardènia», gràcies gent de Temporada Alta.