José Luis Almudí Breto (Terol, 1952) va treballar durant anys a l’ajuntament de Barcelona. Un cop jubilat, i instal·lat a Blanes, va dedicar-se a complementar la seva pensió amb un negoci més lucratiu. Entre els anys 2017 i 2020 va acumular sis denúncies per estafa per les que li reclamaven 160.000 euros.

A finals de març va acudir puntual a la seva cita amb el jutjat d’Arenys on se’l jutjava per estafar 8.250 euros, a una dona a qui va enganyar fingint que treballava de metge a l’hospital de la Vall d’Hebron. Acabat el judici, va explicar al seu advocat que havia de marxar a València a tancar un tracte important. El lletrat, conscient que poques de les coses que explicava eren certes, no va poder reprimir-se i li va preguntar si a València no hi aniria a prendre el sol. Allò no va agradar a Almudí. Advocat i client no es van tornar a veure.

Poques setmanes després moriria a Blanes. I ningú se’n va adonar. Així de sol estava.

La família d’Almudí es va posar recentment en contacte amb El Periodico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, arran de la publicació d’una notícia sobre aquest pensionista estafador. La seva filla va sol·licitar que es comuniqués a les víctimes que continuaven buscant la manera de reobrir les causes judicials sobresegudes, que el seu pare va morir l’1 de juny del 2021, quan acabava de fer 69 anys. Que no hi havia, en conseqüència, cap opció de portar-lo a judici. Amb el seu traspàs les ha deixat definitivament sense els seus diners i sense respostes. A les sis persones que l’havien denunciat i a la resta de víctimes que no van arribar a fer-ho i que, segons la seva família, en són moltes més.

Enfrontat als seus éssers estimats i aïllat al seu domicili de Blanes, la seva mort –inscrita al registre civil– no va arribar a comunicar-se a cap de les institucions amb les quals tenia comptes pendents. No constava a cap dels jutjats que van incoar diligències contra ell, ni als Mossos d’Esquadra que van recollir les denúncies i l’havien arrestat en un parell d’ocasions. També ho ignorava el seu advocat, Ramentol, que continuava mirant de contactar amb ell per avisar-lo que si no es presentava a les citacions judicials acabaria dictant-se una ordre de recerca i captura que posaria les coses més magres. Ho desconeixia així mateix aquest diari, que a petició d’una víctima havia intentat infructuosament contactar amb la família, però aquesta havia refusat atendre la seva petició fins que va veure publicada la notícia.

Amb la seva mort s’ha extingit la responsabilitat penal de l’estafador. «Fins i tot morir-se li ha sortit bé», reflexiona una filla, que insisteix a deixar clar que ella i la seva mare han sigut també víctimes d’Almudí. «Amb el meu pare tot era fum», avisa abans de recordar la seva història.

Tota una vida a l’ajuntament

Aragonès de naixement, Almudí va entrar de seguida a l’Ajuntament de Barcelona, una institució en la qual va ocupar càrrecs rellevants, com el de responsable del programa de patrocinis. Segons la seva filla, no obstant, a la dècada dels noranta va demanar una excedència i va muntar una empresa de roba, la seva passió. Va tancar al cap de pocs anys, no va poder indemnitzar els treballadors i va posar la seva dona –a qui havia situat al capdavant del negoci– en greus conflictes judicials. Des d’aleshores, Almudí tenia una part de la nòmina embargada. I també de la pensió, possiblement. Potser allò va ser una cosa decisiva en la deriva delinqüencial que emprendria en jubilar-se.

«A la meva mare i a mi ens ha destrossat», assegura la filla, que ha sabut a través de la premsa que entre els denunciants hi ha tres dones a qui va entabanar fingint que era metge, una professió que ella exerceix. «Per a mi és una gran vergonya que el meu pare s’hagi fet passar per metge».

La Irene (nom fals) va conèixer a Almudí el Nadal del 2020, van passar junts el dia de Sant Esteve. Van començar una relació que la Irene va creure que seria d’amistat però que Almudí va utilitzar només per estafar-li 12.100 euros. El maig del 2021, la Irene va acudir a una comissaria a presentar una denúncia contra ell. Era la sisena. Acumulava ja les de tres dones enredades amb la farsa del doctor i les de dos excompanys de feina a qui va prometre abundants beneficis si invertien diners en un suposat negoci de comerç d’oli a través del port de València o en el cobrament d’una herència inexistent.

Quan la Irene va formalitzar la denúncia, faltava molt poc perquè Almudí patís una dissecció aòrtica, segons recull el comunicat mèdic, que el va sumir en un coma del qual ja no es va despertar. Va morir dues setmanes més tard. La seva filla ho va saber perquè un excompany de la carrera de medicina treballa a Can Ruti i la va trucar.

Després d’incinerar-lo, la filla va acudir al seu pis de Blanes per buidar-lo. «Estava ple de roba i de llibretes amb anotacions de quantitats de diners». També hi havia un gran feix de bitllets de tren a València. Ni rastre dels diners estafats. Ni tampoc cap pista que resolgués en què s’ho gastava.