Divendres 26 de novembre, Teatre de Lloret de Mar. Celebren els deu anys de la seva inauguració. M’han convidat i m’hi acosto. La «capsa de vidre», com alguns denominen col·loquialment el magnífic equipament que els lloretencs es van regalar fa deu anys, llueix com mai amb les acolorides projeccions que realitza l’empresa responsable de la cobertura tècnica del teatre (Audioselva). Un cop a dins, després d’una píndola artística a la mateixa porta d’entrada, els gairebé tres-cents convidats gaudim d’una gala que barreja imatges (actuals i retrospectives) i actuacions en directe. Ho condueix tot l’actriu lloretenca Eva Cabezas que demostra professionalitat i sentit de l’humor en les seves intervencions. Riu -i ens fa riure- d’ella mateixa i de la seva generosa «humanitat» XL, dels mascles del públic «procuraré parlar a poc a poc, perquè ells també ho entenguin» i de moltes altres coses. Actuen un grup de dansa urbana, un humorista i, com a colofó, la soprano Maria Hinojosa que, acompanyada al piano pel prestigiós director lloretenc Xavier Albertí, interpreta un fragment de l’òpera Marina.

Enmig i al final de tot plegat, el regidor de Cultura, el Sr. Albert Robert i el batlle, el Sr. Jaume Dulsat, fan els seus parlaments. Uns parlaments, que més que protocol·laris, acaben resultant frescos i gairebé espontanis per respondre i jugar amb les petites provocacions de la presentadora. Uns parlaments que tenen en comú un reguitzell d’agraïments entre els quals destaquen, per damunt de tot i de tothom, la figura d’Amaranta Gibert, la directora de la «capsa de vidre», qui (recolzada amb un bon equip) representa el cos i l’ànima del Teatre de Lloret. Ella viatja aquí i allà per veure i escollir els espectacles que programarà, ella segueix, aixopluga, i recolza els grups teatrals locals (vuit!), les escoles de dansa, les associacions cinèfiles (CineClub Adler), etc. A les dependències del teatre: la platea que acaben de batejar com a Sala Josep Bernat Montero en homenatge al polifacètic director teatral lloretenc i les tres sales d’assaig.

Abans de marxar tinc ocasió de felicitar el regidor i el batlle. Estan exultants, com la resta del públic lloretenc: aquests actes sempre tenen un punt de cofoisme. Em parlen del seu compromís i la seva aposta pel teatre i per la cultura de Lloret de Mar i de com això es reflecteix en els pressupostos. I a mi m’envaeix un sentiment d’enveja i tristesa.

Torno cap a Blanes. Als sentiments anteriors se n’afegeix encara un altre: em sento miserable. Miserable no de mala persona, sinó de misèria. Miserable com tants blanencs, que des de fa anys patim les mancances culturals de la nostra vila: d’equipaments, propostes, gestió, suport i de veritable interès i suport per tot el que es cou a Blanes. Tinc la impressió de tornar a un lloc on l’esperit de l’inspector Javert, el policia obsessiu i legalista dels Miserables de Victor Hugo, ha guanyat la partida a Jean Valjean, a la seva fortalesa, a la seva imaginació i al seu instint de supervivència. El seu i el dels seus estimats miserables.