La gent, quan viatgem, acostumem a fer comparacions. Generalment, entre el que trobem durant el viatge o al lloc de destí i el que tenim al lloc on vivim. No en soc pas cap excepció.
Aquesta vegada el viatge m’ha portat a Areatza ( Euskadi) un municipi que m’ha semblat que tenia moltes coses en comú amb les selvatanes Arbúcies i Sant Hilari.
Areatza és una de les entrades al Parc Natural de Gorbeia. Arbúcies ha estat sempre un dels municipis de referència per accedir al Parc Natural del Montseny. Totes dues viles compten amb un nombre petit o moderat d’habitants. Arbúcies, com la seva veïna Sant Hilari, ha estat tradicionalment terra d’aigua i de fonts . A Arbúcies un estudi d’Oscar Farrerons Vidal en comptabilitzava el 2018 un centenar, i Sant Hilari és conegut com el poble de les cent fonts . També per l’hotel-balneari al que dona nom una coneguda marca d’aigua mineral. Areatza, compta amb un hotel- balneari d’aigües sulfuroses, prou conegut en el circuit de turisme termal. I al seu terme i als dels pobles veïns, les fonts s’hi poden comptar per dotzenes. A banda de tot l’exposat, els tres pobles esmentats coincideixen en la seva moderada alçada sobre el nivell del mar que propicia un clima benigne i en una relativa proximitat a dues grans àrees metropolitanes: Barcelona i Bilbao.
Les coincidències, doncs, entre els «nostres» municipis selvatans del Montseny i els bascos del Gorbeia són moltes. En el que ja no hi ha tants paral·lelismes és en la conservació, el manteniment, la senyalització, les perspectives, la informació, etcètera, de la qual disposa el visitant en un lloc i l’altre. No en tinc dades objectives, però, des de la observació directa i les converses amb la gent del país, he pogut comprovar com allà l’aposta per la sostenibilitat del territori i la revalorització dels recursos naturals, tradicionals i històrics és clara. Una fira de bestiar i petits de productors locals ( no pas com moltes de les fires d’aquí on, sovint, trobes el mateixos «artesans», vinguts de cent o dos-cents quilòmetres de distància) va refermar les meves impressions. Camins, senders, llogarrets, recorreguts, fonts, etcètera... estan, gairebé tots, perfectament indicats i senyalitzats .
Aquí, com diu en el seu treball l’esmentat Oscar Farrerons Vidal : «moltes fonts del Montseny, que constitueixen un important element social, cultural i natural - valors que caldria haver mantingut - han anat desapareixent llastrades per actuacions urbanístiques o la construcció de diferents infrastructures...» , «conservar i recuperar el gaudi de les fonts per a tots els ciutadans, en la societat de les presses i l’aigua envasada, equivaldria a recuperar, també, una part del nostre patrimoni natural»
A Euskadi, m’ha semblat, aposten clarament per mantenir i revitalitzar els espais naturals i rurals Aquí potser no tant. Algú em dirà que compten amb més recursos, que nosaltres; allò del concert basc. Segurament és cert. Tant cert, però, com que els seus polítics els gestionen amb més seny i millor i que, segurament, els malbaraten menys que per aquí.
