El que havia estat un cava de referència entre les ofertes de gamma mitja-alta de la producció xampanyera del país ha anat desapareixent de les taules catalanes de manera lenta però progressiva. Desconec si la marca segueix venent en mercats més o menys allunyats. Els blanencs, però, que sentíem els espumosos de Montferrant com una cosa nostra fent gala de beure’n en totes les festes i celebracions, fa temps que li hem anat perdent la confiança ( i el rastre!). Amb la davallada de vendes i finalment l’ERE del 2013, va començar un declivi que va portar al tancament i al trasllat de l’elaboració al Penedès.
Montferrant a Blanes és alguna cosa més que cava i caves. És també el barri que es va anar configurant al seu voltant manllevant el nom del celler. Un barri habitat per blanencs de classe mitjana que, com tants altres barris, es troben i reuneixen almenys una vegada a l’any per compartir uns dies de festa. Enguany, amb el reclam de l’actuació d’un jove actor-humorista blanenc, en Pau Murner, m’hi vaig apropar. Concretament a la plaça Agustí Vilaret, on els veïns s’aplegaven en un sopar per gaudir en companyia de la música i del monòleg d’en Pau.
Potser no sigui la millor font per assolir informació contrastada, però escoltant el monòleg em vaig assabentar d’algunes mancances i reivindicacions dels veïns : des de la reparació de la cistella de bàsquet on xarxa i anella fa molt temps que van desaparèixer, fins la necessitat de disposar d’un local per les activitats de l’Associació de veïns.
Des de de la part més elevada de la Plaça Agustí Vilaret ( fundador del celler ) al llindar de la finca que acull l’edifici de les caves, un grup de joves esperonava l’humorista- actor, que es va veure obligat a improvisar encara una mica més del que tenia previst. A dalt i a baix. A dalt, tancats i barrats, el jardí, l’edifici i les bodegues subterrànies de Caves Montferrant. A baix, la festa en un espai lleugerament enclotat i encerclat per unes parets de ciment que algú va decorar en el seu moment amb un reguitzell de graffitis per a tots els gustos.
Al final d’un monòleg d’una dignitat artística prou acceptable, en Pau ens va fer saber ( personalment ho desconeixia ) que Caves Montferrant estan en venda. Qui tingui i estigui disposat a pagar 1.400 milions d’euros les pot comprar. Ara per ara, qui no ho podrà fer amb tota seguretat és el municipi de Blanes. Endeutats com estem i estarem durant anys des de la «magnífica» gestió de l’Illa Isozaki i la Nova Ciutat Esportiva, els veïns de Monferrant hauran de seguir, també durant anys, celebrant les seves festes a l’esmentada plaça Agustí Vilaret. I buscar alternatives al que hagués estat un magnífic equipament de present i de futur per a ubicar el seu local social.
Pel que fa a l’elaboració de cava, i malgrat pugui encobrir una pinzellada publicitària, un apunt optimista: un antic oficial de les caves, l’enòleg i mestre cavista Antoni Membrives, amb el bagatge acumulat a Montferrant, elabora des de fa uns anys una digníssima proposta ( Laviret) que poc a poc ha anat substituint en els cors i el paladar dels blanencs els enyorats productes d’antany. Xin-xin!
