Hi ha llocs on les corrupteles dels càrrecs públics tenen el terreny més adobat. No és el mateix gestionar un municipi o un territori amb poca població, pocs recursos i pocs atractius que fer-ho en un indret on el turisme pot esdevenir una font d'ingressos ràpids i suculents. Va passar a Mallorca ( hi he estat uns dies) i a les altres illes balears. Durant el franquisme (també durant uns quants anys desprès! ) particulars, polítics, lletrats, gestors... de tots els bàndols es van fer un fart de requalificar terrenys a major glòria dels seus interessos i els dels seus amics. Tràmits que, fins hi tot dins la legalitat, haurien trigat mesos es resolien en qüestió de dies o setmanes. La Mallorca actual és, també, fruit d’aquelles corrupteles, disbauxes ecològiques i temptats al territori . Molts van guanyar i segueixen guanyant doblers a cabassos i només alguns han passat per la presó com la que fou presidenta del Govern balear, Antonia Munar. Cal reconèixer que «una illa tant pobre» com cantava M. del Mar Bonet ha esdevingut una de les comunitats de l’estat on es genera més riquesa. Com s’ha arribat a aquesta situació i com és distribueix ja és una altra cosa.
Llegint premsa local, observant, xerrant amb la gent m’he adonat que un nombre considerable d’illencs comencen a apostar, sinó per un decreixement, per posar fre al «negoci turístic». Un negoci que ha desvirtuat, emmascarat i massificat moltíssims llocs. De fet, col·lectius «medi-ambientalistes» i polítics sensibilitzats i progressistes han iniciat ja un debat sobre com aconseguir, sense aflaquir-la més, que la mamella segueixi rajant i doni llet per a tothom. Potser es tracta d’una batalla perduda. Moltes zones, cales, platges, paratges, etcètera, són ja irrecuperables. Sense aquesta consciència, però, es podria fer encara molt més mal.
A la Costa Brava, a la del sud i a la del nord, no ens podem pas posar d’exemple. La capacitat de malmetre territori en nom d’un progrés (?) mal entès i sovint basat en la pseudo-explotació de febles i desvalguts, ha estat de dimensions baleàriques . Hi ha coses que ja no es poden tirar enrere. Però n’hi ha unes quantes, moltíssimes, que podrien ser revisades i/o reconduïdes. Documentant-me la llista donaria per uns quants folis. Per citar-ne una de propera: la innecessària perllongació de la C-32 fins a Lloret. I, encara per citar-ne una altra de signe contrari, Pinya de Rosa. Aquí els poders públics han fet gala d’un legalisme intransigent i dogmàtic gens propici pel paratge. I així estan el jardí i la «propietat» : lamentablement degradats. El castell de Capdepera prop d’Artà, també era un indret privat. La negociació entre municipi, govern i propietaris va propiciar una fundació que amb els tres euros que paguen els gairebé 80.000 visitants anuals, cobreix el sou de tres persones i, sobretot, el manteniment.
Sense cap dubte, encapçalar aquestes ratlles amb el títol «Prevaricar» m’ha estat suggerit per la denuncia de la regidora blanenca Rosa Aladern vers l’alcalde Àngel Canosa. M’hauria agradat parlar-ne abastament. Ara per ara, però, desconec els càrrecs concrets que la sra. Aladern ha presentat a la fiscalia i en què es basen. De la mateixa manera que seguim desconeixent les suposades irregularitats per les quals el batlle blanenc va retirar la confiança a la regidora. Esperaré més notícies i informació, immers en la tristesa de veure com en un municipi com Blanes, que necessita sumar i no dividir, crear i no destruir i estratègies valentes avalades per governs (i oposició) amplis i no picabaralles, ha malbaratat una altra legislatura.
