Quan has nascut i viscut tota la vida en una vila turística com la meva i tens pobles veïns com Lloret i Tossa per a un costat i Malgrat i Santa Susana per l´altra, on els negocis hostalers, de restauració, d’activitats de lleure, etc esdevenen els motors econòmics principals, no és estrany que si passes un dies de vacances en un altre territori «turístic» com és Mallorca facis comparances .
Un anàlisi exhaustiu i objectiu de les diferències i coincidències entre l’illa gran de les Balears i la nostra Costa Brava sud ompliria , almenys, dos o tres treballs de recerca. Em limitaré, aquí de manera subjectiva, a donar-ne algunes pinzellades.
Pel que fa a platges ( urbanes, cales i caletes) no hi ha color. Les nostres , a banda de la fantàstica sorra granelluda que amb un parell d´espolsades et treus dels peus, han preservat un us públic més «democràtic» que moltes de les més emblemàtiques cales de Mallorca. Aquí les concessions als negocis d’ombrel·les fixes i «tumbones» poques vegades depassen el vint o el trenta per cent de la superfície d’una platja . Allà les xifres, sovint, s´inverteixen i costa trobar un espai «no privatitzat» on parar la tovallola. Pel que fa a la seguretat, quasi be totes compten, com aquí, amb un serveis de vigilància equipats i eficients. La diferencia és fa palesa en el termini d’aquestes concessions. Allà, m’explicaven, es perllonguen fins a finals d’octubre. Aquí, en algunes de les nostres, els socorristes desapareixen a mitjans de setembre. Ho vaig poder comprovar a la blanenca Cala Bona, per la Mercè , quan el pont va propiciar una afluència remarcable de banyistes . Afluència que ha continuat amb la bonança dels primers dies d´octubre...sense socorristes.
Urbanisme, transports públics, restauració, mercats, etc també van ser objectius de les comparances. Les meves impressions , com ja he dit superficials ,es resumirien en el que expressa la coneguda frase castellana «en todas partes cuecen habas». Mini-gratacels al bell mig de cases i xalets d´una o dues plantes, muntanyes i turons lacerats per atapeïdes urbanitzacions de cases adossades, proliferació de bars i restaurants amb les més anodines i vulgars propostes de cuina «internacional»(?), menjar ràpid , happy haurs, etc ens «agermanen».
On sens dubte els mallorquins ens guanyen per golejada és en els seus mercats setmanals a l’aire lliure. Hi tinc una debilitat i en vaig visitar tres : Artà, Santanyí i sobretot Sineu. Aquest darrer, el més antic de l’illa, és l’únic on encara es poden vendre i comprar animals vius. A tots però, a més de les recurrents parades de roba popular, complements i parament de la llar dels nostres, pots trobar-hi una variada i genuïna oferta de productes autòctons, de remarcable nivell artístic, artesà i/o gastronòmic.
Pensava omplir aquest espai només de pinzellades i comparances entre Mallorca i la nostra Costa Brava Sud. Aquestes darreres hores, però, el títol que encapçala aquestes ratlles m´ha portat a un altre paral·lelisme que te poc a veure amb vacances i turisme : el trencament del pacte de govern municipal a Blanes i la trencadissa consumada, a punt de consumar-se o demorada, al govern de la Generalitat. He escrit, potser fins i tot obsessivament, d’aquest tema les darreres setmanes. En totes dues només hi ha uns perdedors, uns clars perjudicats: els ciutadans. En uns temps tan durs, tant difícils, tan incerts, veure com les energies dels qui haurien de ser els nostres guies, els nostres referents... es malbaraten en baralles partidistes per aconseguir dubtosos i, sovint, estèrils lideratges, em produeix un desencís i una pena enormes.
