Quan era petit ho havia escoltat moltes vegades: «Els nois no ploren», als meus pares, als pares i avis d’altres infants. La frase era el consol més habitual i recurrent que rebíem els nens (i no tan nens) quan algun esdeveniment intens trasbalsava la nostra quotidianitat. Aquesta era la versió descafeïnada, ja que el més habitual era que, fos qui fos, el nostre «consolador» hi afegís «va prou , que plorar és cosa de nenes!». Com veieu, que molts encara no haguem superat del tot l’educació masclista amb la que vàrem créixer, té arrels profundes.
No queden pas tan lluny els temps en què els «nois no ploraven» i, potser per això, a molts homes encara ens costa exterioritzar els sentiments. Quan ens trasbalsa algun fet que ens fa saltar les llàgrimes tendim a amagar-les. En cercles reduïts o en privat, però, vull pensar que cada vegada són més els mascles que han deixat de reprimir emocions, d’altra banda tan humanes com la pèrdua, la tristesa, el dolor, el rebuig... i de retruc, una de les manifestacions més naturals que acostumen a acompanyar-les: el plor.
Dissabte passat vaig veure plorar dos homes; de manera pública i evident. Les llàgrimes de Piqué, en el seu darrer partit a casa amb el Barça, les van veure a mig món. S’han escrit centenars de pàgines sobre aquest comiat i poca cosa puc aportar als nombrosos anàlisis de la seva carrera i als clarobscurs de la seva personalitat i el seu tarannà. Només ell sap tot el que li va passar pel cap durant el comiat amb el barcelonisme al final del partit amb l’Almeria. Com ja és habitual en molts esportistes, el veterà defensa del Barça tampoc va poder reprimir quelcom tan natural com plorar, el dia del seu darrer partit al Camp Nou.
L’altre home que vaig veure plorar aquell mateix dissabte va ser el batlle de Blanes. Davant del públic que omplia el Teatre blanenc, en una gala per a recaptar diners per a una associació de suport al tractament i a la investigació del càncer infantil. Va intentar adreçar unes paraules a organitzadors i assistents i se li va trencar la veu. Un plor contingut li va impedir articular a penes cap paraula. Només ell i els seu propers coneixen quines vivències, experiències, connexions amb el tema de la gala el van envair en aquell moment. Moments d’emoció i silenci expectant com el que es va crear a la platea amb el trasbals del batlle, sovint, fan més propers els polítics que cent dels seus discursos. A la gala, que va seguir a uns prolegòmens i unes presentacions recurrents i erràtiques, hi va haver de tot. El que més generositat, la dels col·lectius que al reclam dels organitzadors- la AVV Mas Enlaire- hi van participar de manera altruista: el Coro Rociero Bahia de Blanes, les escoles de dansa Míriam Bertran, Dansestudio i Daina, la Banda del Col·legi Santa Maria i el Grup Flamenc Alegria. Dansa i música van acompanyar durant dues hores un públic entusiasta que aplaudia els encerts (molts) i es mostrava indulgent amb les petites errades dels artistes. Un públic i uns artistes que potser agrairien que aquest tipus d’actes comptessin amb una mica més de mitjans, de temps, d’assaigs i de coordinació per a aconseguir més àgils i reeixides posades en escena de les seves propostes. Decididament un dissabte de plors i violes...i generositat!
