Un greuge històric, un deute actual

Des de Cambrils a La Pineda passant per Salou, des de Calella fins a Blanes passant per Santa Susanna, des de Sant Feliu de Guíxols fins a Calella de Palafrugell passant per Platja d’Aro, per no parlar de la Cerdanya o... Les principals destinacions turístiques del país tenen en comú un fet: disposen de vies ràpides d’accés.

He escrit totes? Totes, no: Lloret de Mar, primera destinació turística del país, no. Ho repetiré per si de cas: primera destinació turística del país després de Barcelona, que juga una altra lliga.

Ja sigui pel torpedinament judicial constant dels grups ecologistes a tots els projectes que s’han presentat o per la incompetència manifesta de la Generalitat de Catalunya, incapaç de presentar una iniciativa ajustada a la legislació de cada moment, Lloret de Mar no disposa del tram final de la C-32, un projecte executat en un 95%.

Ni els més ecologistes de tots imaginen anar a Barcelona des de Lloret de Mar, travessant Pineda de Mar o Calella pel centre: simplement el col·lapse seria monumental i la competitivitat del sector turístic de la Costa de Barcelona-Maresme i la Costa Brava Sud, en termes de mobilitat, seria nul·la.

En aquest context geogràfic i econòmic, una munió de parts implicades ha reclamat, per activa i per passiva, que d’una vegada per totes, es tracti la destinació turística Lloret de Mar en igualtat de condicions que a la resta de destinacions. S’ha demanat que s’acabi, en definitiva, allò que ja fa anys que hauria d’estar acabat.

El turisme viu de l’entorn, i el sector turístic n’és molt conscient. Però s’ha de fer compatible el desenvolupament (o, més ben dit, el no ofegament) dels pobles turístics amb el respecte mediambiental. I ja s’ha fet a molts indrets del país. Les infraestructures de mobilitat, que serviran per als vehicles elèctrics, d’hidrogen o el que ens porti el futur, poden i han de ser respectuoses amb el medi ambient. Però és incomprensible que el govern del país oblidi, de forma sistemàtica, Lloret de Mar.

Cal recordar que la darrera inversió significativa a la zona ha estat el Túnel Monturiol, a principis dels 70 és, quasi bé però sense el quasi, insultant. Ni l’accés pels visitants que arriben des de l’aeroport de Girona ni pel de Barcelona estan a l’altura de la destinació. Probablement, haurem de demanar (o exigir-li, directament) al futur nou alcalde, un canvi d’actitud i un nivell de reivindicació més elevat. Si no és així, Lloret de Mar amenaça de deteriorar-se. Encara més, s’entén.