«El menú», truites i ous ferrats

«El menú», truites  i ous ferrats

«El menú», truites i ous ferrats / Josep Alum

Josep Alum

La gala del repartiment anual d’estrelles Michelin ha coincidit amb l’estrena d’una pel·lícula ben especial, El Menú. Pel que fa a La Selva, els tres restaurants estrellats que hi tenim han consolidat el seu guardó: L’Aliança d’Anglès, Les Magnòlies d’Arbúcies i La Cuina d’en Simon de Tossa. Així, dels tretze guardonats de la demarcació de Girona tres són selvatans. Sens dubte una bona notícia. Això no significa, però, que no hi hagi a la nostra comarca un reguitzell d’altres establiments amb propostes reeixides, honestes i, sovint, amb bona relació qualitat-preu.

L’alta gastronomia ha esdevingut aquests darrers anys un objectiu més de plaer. Per aquells que hi poden accedir, és clar! . Per a la majoria de ciutadans anar a un restaurant «estrellat», o està fora del seu abast econòmic o els suposa un estalvi suplementari per poder menjar-hi un cop a l’any (o dos). D’això parla la remarcable pel·lícula El Menú del director Mark Mylod. Amb un Ralph Fiennes i una Anya Taylor-Joy (Gambito de dama) excel·lents, el film es converteix en una sàtira del món de la gastronomia d’alt nivell, del teatre amb el que, moltes vegades, amaneixen les seves propostes els qui la practiquen i, sobretot, de la inòpia i la fatxenderia d’una part dels qui tenen prou solvència econòmica per accedir-hi.

M’agrada menjar, vull dir menjar bé, i per això m’agrada cuinar. Suposo que per tot plegat m’ha agradat El Menú. No en faré cap «spoiler», però us recomano que, si podeu, l’aneu a veure. No és una pel·lícula rodona, però, el seu humor negre i les reflexives critiques que s’hi formulen la fan força atractiva per a tothom que tingui un mínim interès en que els seus àpats no resultin només un simple acte de subsistència.

Un conegut repeteix sovint que si els ous fossin un producte escàs, menjar-ne un parell de ferrats esdevindria un luxe. Hi estic d’acord. Ous ferrats, hum!, quina sublim senzillesa al plat. Jo hi afegeixo la truita. I encara més, deixant a banda les que porten farciments (patates, ceba, carxofes, sobrassada, fines herbes...) la truita a la francesa. No és difícil cuinar uns ous ferrats o una truita a la francesa (o sí!) però aquests darrers mesos he tingut l’ocasió de comprovar com en molts allotjaments i restaurants són incapaços de fer-ho amb solvència . Ous ferrats amb la clara crua o amb ell rovell coagulat i truites franceses (?) planes com una «crepe», olioses i/o recremades esdevenen la norma abans que l’excepció. Per això, fa pocs dies, un amic amb qui compartíem taula, quan li van servir un parell d’excel·lents ous ferrats ( rovell al punt, clara ben cuita i «puntilles») ho va celebrar com un infant a qui li regalen caramels. El lloc: Can Vilaseca (El Molí ) a Blanes. Un senzill i recomanable restaurant de carns a la brasa que seria en tot cas un exemple dels «altres locals» on lluny de «les estrelles» l’acte fisiològic d’alimentar-se esdevé alguna cosa més.

Per acabar i tornat als menús, l’Escola d´Hostaleria de l´INS Ramon Coll i Rodés de Lloret de Mar ha estrenat emplaçament i instal·lacions noves. Allà, (com en tantes escoles d’hostaleria) professors i alumnes ofereixen durant tot l’any una mostra del seu talent i la seva formació plasmada en un menú diari, sovint excel·lent i amb una extraordinària relació qualitat-preu. Uns professors i uns alumnes que tampoc s’haurien de perdre El Menú.